Clínica Legal és un servei gratuït d’orientació jurídica realitzat per estudiants dels cursos de Grau o Postgrau organitzats en la Facultat de Dret de la Universitat d’Alcalá i la Universitat de València.

Entre les activitats que componen la Clínica Legal es troba l’assessorament jurídic a particulars i entitats en matèries relacionades amb les desigualtats per raó de la infecció pel VIH.

Si tens algun dubte o consulta de tipus legal relacionada amb el VIH/sida es pot enviar un correu a clinicalegal@cesida.org

Les consultes es reben en CESIDA i es distribueixen en funció de la temàtica del cas plantejat a la Clínica Jurídica de la Universitat d’Alcalá (igualtat de drets i assistència sanitària) i la Universitat de València (migració i estrangeria, tributari, fiscal i laboral).

Recorda que també tens a la teva disposició el nostre servei d’assessoria jurídica i assessoria social  als quals pots accedir telefonant al 93 298 06 42 per a exposar el teu cas.

A continuació pots consultar els 24 fullets d’Alfabetització legal editats pel servei de Clínica Legal.

 

L'acomiadament i assetjament laboral per raó de VIH

L’Organització Internacional del Treball ha establert que les persones amb VIH poden realitzar tot tipus de treballs i, així mateix, ha determinat que no hauria d’existir cap discriminació o estigmatització cap als treballadors pel seu estat serològic respecte al VIH.

Encara així, l’àmbit laboral és on més se solen donar situacions discriminatòries cap a les persones que tenen VIH.

Aquestes discriminacions es poden donar en l’accés a l’ocupació o durant el desenvolupament de la relació laboral per la negativa a contractar. Aquestes situacions es poden produir per l’obligació de sotmetiment a reconeixement mèdic que inclou la prova de VIH, per la ruptura de la confidencialitat, per rumors, per l’exclusió d’activitats o serveis, per la impossibilitat de promocionar en la pròpia empresa o per situacions d’assetjament o acomiadament laboral.

Què hem de fer en cas d’experimentar una situació de discriminació per VIH en el treball?

Quan es dóna alguna de les diferents formes d’assetjament, o quan es produeix la pèrdua del treball una vegada que l’empresa ocupadora descobreix que una persona té VIH, el primer que s’ha de fer és DENUNCIAR. Guardar silenci davant aquesta mena d’actituds i comportaments no ajuda.

Si t’assetgen en el treball per tenir VIH

Les situacions d’assetjament laboral són molt variades i per això és convenient saber identificar-les i denunciar-les adequadament.

Si arran de conèixer l’estat serològic al VIH d’una persona, l’empresa li tracta de manera vexatòria; li sotmet a una situació d’assetjament perquè abandoni l’empresa; roman impassible davant l’agressió de companys de treball; o incompleix greument les seves obligacions empresarials; existeixen mecanismes legals per a atallar l’assetjament laboral.

Pots i has de fer el següent:

  • Sol·licitar davant la jurisdicció social la resolució del contracte de treball conforme a l’article 50 de l’Estatut dels Treballadors, amb dret a la indemnització prevista per a l’acomiadament improcedent (equivalent a 33 dies de salari per any de servei), i possible indemnització per danys i perjudicis a causa de la vulneració de drets fonamentals.

En alguns casos es pot sol·licitar l’assistència jurídica gratuïta per la qual cosa és important consultar-ho en el Col·legi d’Advocats de la teva localitat.

  • Posar-ho en coneixement de la Inspecció de Treball a través de la seva pàgina web o de manera presencial.

Si t’acomiaden per tenir VIH

Si l’empresa, després de conèixer l’estat serològic, t’acomiada, no et renova el contracte temporal, dóna per extingit el contracte temporal, resol el contracte durant el període de prova, rebutja de manera injustificada la sol·licitud de reingrés de la persona (després d’una incapacitat temporal o una excedència, per exemple), etc., estaríem davant un acomiadament discriminatori.

Com actuar

En aquest cas és preferible acudir directament al procés de tutela dels drets fonamentals (articles 177 a 184 de la Llei de la Jurisdicció Social), que comportarà, en cas d’estimar-se la demanda, la declaració de nul·litat de l’acomiadament, amb condemna a l’empresari a readmetre a la persona amb VIH, abonar-li els salaris de tramitació, cotitzar pel període no treballat a la Seguretat Social i, en el seu cas, la indemnització addicional que fixi el tribunal en reparació dels drets fonamentals vulnerats.

Consulta el fullet punxant en la imatge

L'accés a la funció pública per les persones amb VIH

Poden accedir a llocs en la funció pública les persones amb VIH?

Sí, qualsevol persona pot accedir a la funció pública perquè aquest accés es basa en els principis de mèrit i capacitat, reconeguts en l’article 103.3 de la Constitució Espanyola (CE), i en el d’igualtat, reconegut en el 14 i 23.2 CE i en l’article 55 del Reial decret legislatiu 5/2015, de 30 d’octubre, Estatut Bàsic de l’Empleat públic (EBEP).

Les persones que aspirin a una de les places convocades hauran de superar els processos selectius, que podran consistir en un sistema d’oposició o concurs oposició, i que hauran d’incloure, en tot cas, una o diverses proves per a determinar la capacitat dels aspirants i establir l’ordre de prelació. En aquests procediments de selecció podran incloure’s proves físiques i reconeixements mèdics (art. 61.2 i 5 EBEP).

En la Clínica Legal hem rebut dos tipus de consultes:

  • Oposicions en les quals es demana un certificat mèdic
  • Oposicions que inclouen un quadre d’exclusions mèdiques

Cal tenir en compte que en determinades oposicions se sol·licita informació mèdica de la persona per a comprovar que posseeix les capacitats adequades per a exercir el treball.

Oposicions que demanen un certificat mèdic

L’Administració General de l’Estat, l’Administració de les Comunitats Autònomes i l’Administració Local convoquen ofertes d’ocupació pública amb caràcter periòdic per a cobrir multitud d’àmbits de treball (professor universitari; professor de secundària; secretari judicial; inspector d’Hisenda, etc.).

Amb la finalitat de donar compliment a la normativa sobre riscos laborals, en aquests processos selectius es preveu la presentació d’un certificat mèdic acreditatiu de no “patir” malaltia ni defecte físic o psíquic que impossibiliti per a l’exercici de les funcions pròpies del lloc de treball.

Aquest certificat mèdic, que pot ser expedit pel Facultatiu de Medicina General del Sistema Nacional de Salut que correspongui, únicament haurà d’indicar si la persona és apta o no per a l’ocupació del lloc i/o per a exercir les funcions pròpies de la plaça a ocupar. La dada del VIH no ha de ser esmentat perquè és irrellevant.

Oposicions que inclouen quadres d’exclusions mèdiques

En algunes convocatòries d’ocupació pública (Cos de la Guàrdia Civil, Cos de Policia Municipal, Cos d’Ajudants d’Institucions Penitenciàries, Cos Nacional de Policia o d’algun dels Cossos que componen les Forces Armades) s’inclou un reconeixement mèdic. Aquests es realitzen sobre la base dels anomenats “quadres d’exclusions mèdiques”.

Aquests quadres estan composts d’una llista de patologies agrupades pel sistema al qual afecten. Es pressuposa que qui tingui alguna d’elles no podrà exercir les funcions essencials del lloc de treball.

El VIH està inclòs de manera implícita en aquests quadres, la qual cosa comporta una situació de discriminació perquè es produeix una exclusió genèrica que no està justificada, malgrat l’evidència científica que ens confirma que una persona amb VIH amb la càrrega viral indetectable, no transmet el virus. El contingut d’aquests quadres mèdics i alguns precedents judicials també suposen un problema d’autoexclusió perquè dissuadeixen a les persones amb VIH de presentar-se a aquestes oposicions.

Què es pot fer?

Donada l’evidència científica sobre el tractament com a prevenció, aquesta exclusió està injustificada i vulnera el principi d’igualtat i no discriminació i el dret a accedir a la funció pública en condicions d’igualtat i respectant els principis de mèrit i capacitat. La recomanació és impugnar les bases de la convocatòria una vegada que aquesta sigui publicada en el butlletí oficial que correspongui. Posteriorment, recomanem impugnar la resolució concreta que, després de passar pel reconeixement mèdic, li exclogui del procés per tenir VIH. El Tribunal Suprem ha assenyalat en les seves sentències 319/2015, de 26 de gener, i 1678/2015, de 7 d’abril, que ha d’acreditar-se per l’Administració la rellevància que la presència de la malaltia pugui tenir en la prestació del servei.

Consulta el fullet punxant en la imatge

L'accés a les prestacions de la Seguretat Social per les persones amb VIH

Les prestacions de la Seguretat Social

Sempre que es compleixin els requisits legals, les persones amb VIH, com qualsevol altra persona, tenen dret a una sèrie de prestacions de la Seguretat Social.

Què són les prestacions de la Seguretat Social?

Són un conjunt de beneficis legals que posa en funcionament la Seguretat Social per a preveure, reparar o superar determinades situacions d’infortuni o estats de necessitat concrets en els quals es pot trobar una persona. Aquestes situacions solen originar una pèrdua d’ingressos o un excés de despeses en les persones que els experimenten, d’aquí ve que la Seguretat Social intenti compensar-les, en diners o en espècie.

És important tenir en compte que, d’entre els diferents tipus de prestacions, cal distingir entre prestacions contributives i no contributives o assistencials, segons s’exigeixi o no cotització prèvia.

Prestacions contributives

Les prestacions contributives estan condicionades a l’exercici d’una activitat professional, ja que per a tenir dret a elles s’ha d’haver cotitzat a la Seguretat Social un temps mínim.

Són prestacions contributives de la Seguretat Social: assistència sanitària; incapacitat temporal; incapacitat permanent; risc durant l’embaràs i la lactància; maternitat; paternitat; cura de menors afectats per càncer o una altra malaltia greu; lesions permanents no invalidants; jubilació; mort i supervivència (pensió de viduïtat, pensió d’orfandat, entre altres); prestacions familiars (prestació econòmica per fill a càrrec, prestació econòmica per naixement, entre altres); prestacions per desocupació.

Prestacions no contributives

Les prestacions no contributives no exigeixen cotització prèvia a la Seguretat Social pel que tindran dret a elles totes les persones en estat de necessitat que, residint legalment a Espanya, no comptin amb ingressos suficients.

Són prestacions no contributives de la Seguretat Social: la pensió no contributiva de jubilació, la pensió no contributiva d’invalidesa i la prestació per desocupació assistencial.

Prestacions per desocupació

La prestació contributiva per desocupació, coneguda com ‘l’atur’, s’abona per el Servei Públic d’Ocupació Estatal. L’import d’aquesta prestació varia en funció del temps i de la quantia que s’hagi cotitzat. Per a tenir dret a cobrar-la cal complir una sèrie de condicions: haver perdut l’ocupació de manera involuntària (per acomiadament, finalització de contracte, entre altres); estar inscrit com a demandant d’ocupació i subscriure el compromís d’activitat; haver cotitzat almenys 365 dies en els últims sis anys; no haver complert l’edat ordinària  que s’exigeixi per a cobrar la pensió contributiva de jubilació.

La  prestació per desocupació també contempla altres  ajudes: subsidis per desocupació i ajudes extraordinàries per desocupació.

Prestació per viduïtat

És una prestació econòmica que consisteix en una pensió vitalícia, que es concedeix als qui hagin tingut vincle matrimonial o fossin parella de fet amb la persona morta i reuneixin els requisits legalment exigits.

Ha de sol·licitar-se a l’Institut Nacional de la Seguretat Social en qualsevol moment posterior a la defunció.

Consulta el fullet punxant en la imatge

El dret a la intimitat de les persones amb VIH

La confidencialitat amb la qual ha de tractar-se la informació personal sanitària és un dels aspectes que més preocupa les persones amb VIH.

El fet d’haver de sotmetre’s a reconeixements mèdics en l’àmbit laboral o haver d’aportar documentació sanitària com a requisit per a la contractació, són motius de preocupació de les persones amb VIH perquè temen ser rebutjades.

Les persones amb VIH tenen l’obligació d’informar sobre el seu estat serològic per a accedir a un lloc de treball?

Excepte casos molt específics, les persones amb VIH no tenen l’obligació legal d’informar sobre el seu estat de salut, perquè aquesta informació forma part de l’esfera privada de la vida de les persones la protecció de les quals garanteix l’article 18.1 de la Constitució Espanyola.

És obligatori sotmetre’s a la realització de la prova del VIH?

Excepte en casos molt específics, la prova del VIH es pot realitzar únicament quan la persona presta el seu consentiment informat per a això.

Només en casos excepcionals, amb la deguda autorització legal i només si les proves de detecció són pertinents i proporcionals, les persones amb VIH han de declarar sobre el seu estat de salut o sotmetre’s a una prova de detecció del virus.

La regla general en aquest camp és que els exàmens mèdics periòdics en l’àmbit laboral són voluntaris i que les proves incloses en els mateixos han de ser aquelles que siguin indispensables i pertinents (art. 22 Llei de Prevenció de Riscos Laborals).

Això vol dir que, per norma general, no existeix l’obligació que les persones amb VIH declarin el seu estat serològic a terceres persones amb les quals mantenen algun tipus de relació, ja sigui afectiva, contractual o laboral.

Des de 1998, l’Organització Mundial de la Salut i l’Organització Internacional del Treball reconeixen que l’ús de proves serològiques per a la detecció del VIH en el treball és innecessari i injustificat i, per tant, no ha de ser exigida la prova del VIH a les i els treballadors ni en els reconeixements previs a la contractació ni en els controls periòdics.

No obstant això, hi ha determinats àmbits en els quals sí que estàs obligat a revelar les teves dades de caràcter personal, per exemple en la contractació d’assegurances de salut i en l’àmbit de l’assistència sanitària.

Què fer davant la vulneració del meu dret a la intimitat?

Quan la vulneració ocorre en l’àmbit laboral, s’ha de denunciar els fets davant la Inspecció de Treball.

Posteriorment, i depenent dels fets de cada cas, es valorarà quines altres accions legals, tant administratives com judicials, es poden emprendre.

La protecció del dret a la intimitat en l’àmbit civil la desenvolupa la Llei orgànica 1/1982, de protecció civil del dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge. Aquesta llei castiga les intromissions il·legítimes a la intimitat.

La legislació sobre protecció de dades també proporciona una via de protecció del dret a la intimitat personal enfront del tractament indegut de dades de caràcter personal, mitjançant la presentació de reclamació davant l’Agència Espanyola de Protecció de Dades. Sobretot si tenim en compte que les dades relatives a la salut són considerades com a dades especialment protegides, segons la legislació de protecció de dades.

En alguns casos la revelació de dades personals pot comportar responsabilitat penal segons els articles 197 a 201 del Codi Penal.

Consulta el fullet punxant en la imatge

El personal sanitari amb VIH

Pot una persona amb VIH treballar en l’àmbit sanitari?

La reiteració de consultes realitzades per estudiants de Ciències de la Salut i per professionals sanitaris amb VIH a la Clínica Legal sobre aquesta qüestió és constant. El seu principal dubte radica a saber si pel fet de tenir VIH podran exercir la seva professió en l’àmbit sanitari.

La resposta a aquesta qüestió no és senzilla. La norma general és que el tenir VIH no és un impediment per a exercir professions sanitàries. No obstant això, depenent de les funcions a exercir i de l’estat de salut del professional, es poden establir unes certes condicions. Això ha provocat que l’àmbit de les professions sanitàries sigui un àmbit que continua posant limitacions a les persones amb VIH i obligant al fet que el personal sanitari es faci les proves de detecció del VIH.

Existeix una llei que limiti l’acompliment de la seva professió sanitària a una persones amb VIH?

A Espanya, si deixem a un costat la Llei de Prevenció de Riscos Laborals, no hi ha normes legals específiques que estableixin aquest tipus de restricció. Estan publicades unes Recomanacions del Ministeri de Sanitat de l’any 1998 que estableixen les pautes generals que s’han de seguir en el cas dels professionals sanitaris amb VIH.

Les Recomanacions del Ministeri de Sanitat

El document Recomanacions relatives als professionals sanitaris portat-cap de bestiar del Virus de la Inmunodeficiencia Humana (VIH) i altres virus transmissibles per sang, VHB i VHC conté una sèrie de pautes d’actuació per als professionals sanitaris i per als serveis de prevenció de riscos laborals. Així, els problemes laborals, personals, sanitaris, ètics i socials que planteja el risc de transmissió iatrogènica han de gestionar-se amb aquestes Recomanacions.

La finalitat de la guia és «facilitar el treball d’aquests professionals [amb VIH] i dels equips directius dels centres en els quals treballen (…) amb recomanacions tècniques i ètiques que permetin una aproximació objectiva al problema».

Què proposen les Recomanacions?

Proposen que les persones amb VIH que treballin en l’àmbit sanitari siguin classificades en tres grups:

  • Aquelles que no realitzen procediments invasius i apliquen en el seu treball les precaucions universals
  • Aquelles que realitzen procediments invasius no inclosos entre els quals poden predisposar a exposicions accidentals i apliquen en el seu treball les precaucions universals
  • Aquelles que realitzen procediments invasius amb el risc d’exposicions accidentals

En els dos primers supòsits, les persones amb VIH podran continuar amb la seva labor habitual i hauran de passar els controls mèdics adequats.

Professionals sanitaris amb VIH que realitzen procediments invasius

Què ocorre amb les persones amb VIH que realitzen procediments invasius amb el risc d’exposició accidental en l’àmbit sanitari?

Les Recomanacions del Ministeri limiten les intervencions en les quals el personal sanitari amb VIH pot intervenir. S’estableix un procediment d’avaluació i seguiment d’aquest personal en relació amb el VIH mitjançant la creació d’una Comissió d’Avaluació.

Els procediments invasius són aquells en els quals «les mans enguantades del treballador poden estar en contacte amb instruments tallants, puntes d’agulla, o fragments de teixits punxants o tallants (espícules d’ossos, dents) situats a l’interior d’una cavitat oberta del cos, ferida o espai anatòmic, o aquells en els quals les mans o les puntes dels dits poden no estar completament visibles durant tot o durant una part del procediment».

Es recomana que el personal sanitari amb VIH no sigui «sistemàticament exclòs de la realització de [procediments invasius] tret que existissin circumstàncies físiques o psíquiques afegides que el justifiquessin o existissin evidències que un determinat professional està implicat en concret en algun cas de transmissió d’aquestes infeccions».

Consulta el fullet punxant en la imatge

VIH i el grau d'incapacitat laboral: obtenció i revisió

Les prestacions de la Seguretat Social

Les persones amb VIH tenen dret a una sèrie de prestacions de la Seguretat Social, sempre que compleixin els requisits legals. Una d’elles és la prestació per incapacitat laboral.

Què és la incapacitat laboral?

Quan l’estat clínic actual de la malaltia no permet a les persones amb VIH fer activitats quotidianes o desenvolupar les funcions en un determinat lloc de treball, existeix la possibilitat de sol·licitar un grau d’incapacitat laboral.

La incapacitat, a diferència de la discapacitat, pressuposa una falta d’aptitud del treballador en el desenvolupament de la seva activitat laboral. La incapacitat es troba relacionada amb el treball. El treballador presentarà objectivament reduccions anatòmiques o funcionals greus, que disminueixen o anul·len la seva capacitat laboral. Aquesta incapacitat pot ser temporal o permanent.

La incapacitat temporal dóna lloc a un subsidi diari que cobreix la pèrdua de rendes mentre el treballador està impossibilitat temporalment per a treballar i rep assistència sanitària. El seu termini màxim de durada és de 365 dies, prorrogables per altres 180 per als casos en què es preveu curació. Una vegada esgotat el termini, es procedeix a l’alta o a reconèixer una incapacitat laboral permanent.

Tipus d’incapacitat laboral permanent

L’article 194 de la Llei General de la Seguretat Social estableix quatre graus en els quals es classifica la Incapacitat Permanent i que serveixen per a establir quin tipus de prestacions són les més adequades a la persona.

  • Incapacitat Permanent Parcial per a la professió habitual: ocasiona al treballador una disminució en el seu rendiment normal per a aquesta professió, que ha de ser superior al 33%, encara que no li impedeix dedicar-se a la mateixa o a una altra professió.
  • Incapacitat Permanent Total: impedeix a la persona realitzar aquesta professió, però pot dedicar-se a una altra diferent.
  • Incapacitat Permanent Absoluta per a tota mena de treball: impedeix a la persona qualsevol treball.
  • Gran Invalidesa: la persona necessita l’assistència d’una altra persona per a realitzar les activitats bàsiques de la vida diària a causa de pèrdues anatòmiques o funcionals.

Com se sol·licita?

Per a sol·licitar aquesta prestació hauràs de presentar la sol·licitud juntament amb la documentació requerida en els centres d’atenció i informació de la Seguretat Social. Tota la informació relativa a la documentació que hauràs d’aportar, així com els formularis que has d’emplenar, es troben en la web oficial de la Seguretat Social.

El termini màxim per a resoldre el procediment és de 135 dies.

La declaració de la incapacitat laboral

La declaració d’Incapacitat Permanent correspon a la Direcció Provincial de l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS), a través dels Equips de Valoració d’Incapacitats, coneguts com a ‘tribunals mèdics’.

En la declaració de la situació d’Incapacitat Permanent es farà constar el termini a partir del qual es podrà instar la revisió per agreujament o millora de l’estat d’incapacitat. No obstant això, si hi ha un canvi substancial s’haurà de comunicar a l’organisme corresponent perquè avaluï la nova situació.

Què podem fer si no estem d’acord amb la resolució?

Si la incapacitat és desestimada o no estem d’acord amb el grau reconegut, existeix un termini per a interposar una reclamació prèvia a la demanda davant els tribunals. Aquesta reclamació s’ha d’interposar per escrit davant l’òrgan que hagi dictat resolució sobre la sol·licitud inicial en un termini de trenta dies des de la notificació de la resolució a impugnar, d’acord amb l’article 71 de la Llei de la Jurisdicció Social. L’INSS té un termini per a contestar de quaranta-cinc dies i, si no es notifica la contestació en aquest termini, s’entén desestimada.

Consulta el fullet punxant en la imatge

La contractació de serveis privats per les persones amb VIH

Pot una persona amb VIH contractar serveis privats?

Sí. Qualsevol persona amb VIH pot contractar serveis privats com pot ser la contractació d’un servei mèdic, estètic, dental, o serveis d’un altre tipus com pot ser una assegurança de salut o una assegurança de vida.

Així ho garanteix la Llei 4/2018, per la qual es modifica el text refós de la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris i altres lleis complementàries, norma que té la finalitat d’eradicar de l’ordenament jurídic aquells aspectes que limitin la igualtat d’oportunitats i promoguin la discriminació per qualsevol motiu, en aquest cas, per tenir VIH, pel que fa a l’àmbit de continguts discriminatoris en determinats negocis jurídics, prestacions o serveis. Aquesta Llei assenyala la nul·litat de qualsevol clàusula, estipulació, condició o pacte, que discrimini o exclogui a les persones amb VIH.

La Llei 4/2018 trenca amb la discriminació legal i l’estigma social que es venien donant en alguns sectors cap a les persones seropositives, com per exemple en el sector de les assegurances.

Les persones amb VIH poden contractar una assegurança de salut o de vida?

Efectivament, les persones amb VIH sí que poden contractar una assegurança de salut o de vida. El de la contractació d’assegurances és un dels sectors en els quals més traves es troben les persones amb VIH.

Amb la publicació de la Llei 4/2018 les clàusules que expressament excloguin a les persones amb VIH estan prohibides perquè aquesta Llei diu que “No es podrà discriminar les persones que tinguin VIH/SIDA o altres condicions de salut. En particular, es prohibeix la denegació d’accés a la contractació, l’establiment de procediments de contractació diferents dels habitualment utilitzats per l’assegurador o la imposició de condicions més oneroses, per raó de tenir VIH/SIDA o altres condicions de salut, tret que es trobin fundades en causes justificades, proporcionades i raonables, que es trobin documentades prèvia i objectivament”.

Aquesta prohibició serà aplicable a les clàusules, estipulacions, condicions o pactes que se subscriguin o que, ja subscrits, siguin aplicables. No obstant això, pel que fa a la prima a pagar, això continua sent una matèria en la qual les asseguradores tenen autonomia.

Haig de dir que tinc VIH en la contractació d’una assegurança?

La prohibició de discriminació de les persones amb VIH a l’hora de contractar una assegurança no significa que desaparegui l’obligació d’informar l’asseguradora de totes les circumstàncies conegudes que influeixin en la valoració del risc i de respondre al formulari de salut facilitat per l’asseguradora, perquè són obligacions que vénen imposades per la Llei del Contracte d’assegurança.

Si s’oculta informació rellevant per a la contractació de l’assegurança, pot ser considerat un acte contrari a la bona fe contractual. T’aconsellem que no ometis la informació que et sol·licitin. Si tens dubtes, posa’t en contacte amb nosaltres.

Amb la publicació de la Llei 4/2018 les persones amb VIH ja no han de témer per revelar la informació sobre la seva salut quan l’asseguradora la demani perquè la mateixa ja no pot ser una causa d’exclusió per a contractar una assegurança.

Si en una companyia asseguradora continuen mantenint aquesta exclusió cap a les persones amb VIH, has de saber que tals clàusules ja no tenen validesa i s’han de denunciar per les vies judicial i administrativa.

Consulta el fullet punxant en la imatge

La idoneïtat de les persones amb VIH per a l'adopció de menors

Pot una persona amb VIH adoptar a un menor?

En l’adopció nacional res impedeix que una persona amb VIH pugui adoptar a una persona menor d’edat sempre que compleixi amb els requisits legals.

Lamentablement, en l’adopció internacional els tercers països són els qui estableixen els requisits i poden excloure a les persones amb VIH.

A més dels requisits generals que estableix el Codi Civil per als sol·licitants d’adopció, com poden ser l’edat mínima o el compliment d’unes determinades condicions psicopedagògiques i socioeconòmiques, la Llei orgànica 1/1996, de Protecció Jurídica del Menor, introdueix l’exigència del requisit d’idoneïtat dels adoptants, que ha de ser apreciada per l’organisme corresponent de la Comunitat Autònoma per a emetre el certificat necessari .

Dins dels requisits que s’exigeixen a Espanya per a la idoneïtat del sol·licitant s’avaluen aspectes psicosocials com, per exemple, l’actitud i el comportament durant les entrevistes, el perfil individual de cadascun dels sol·licitants, la història de la parella i la relació actual, les capacitats educatives, l’estil de vida familiar, l’actitud cap a la família d’origen i el passat del menor, la salut física i la cobertura sanitària, la situació econòmica i laboral, les característiques de l’habitatge i el seu entorn. Si es compleix amb aquests requisits bàsics, no hi hauria motiu per a no obtenir el certificat d’idoneïtat.

Amb quins problemes es troben les persones amb VIH per a adoptar?

En la valoració de la idoneïtat dels sol·licitants es tenen en compte diversos criteris. Un d’ells és el que fa referència a la “absència de malalties i/o discapacitats físiques o psíquiques que per les seves característiques o evolució perjudiquin o puguin perjudicar el desenvolupament integral d’un/a menor”.

Aquest és, sens dubte, l’aspecte que més preocupa les persones amb VIH que desitgen adoptar, perquè temen ser rebutjades del procediment una vegada que revelin el seu estat serològic. Malgrat això, hem de saber que encara que se sol·liciti el lliurament d’un certificat mèdic dels sol·licitants juntament amb la sol·licitud d’adopció, la dada del VIH no hauria de ser rellevant per a determinar la idoneïtat, especialment si la càrrega viral és indetectable i l’estat de salut del sol·licitant amb VIH és bo.

Amb l’evidència científica actual, el coneixement de les vies de transmissió del VIH i l’efectivitat del tractament antiretroviral, és un error continuar pensant que el VIH pot minvar significativament l’esperança de vida de les persones. Aquest és l’argument que s’ha d’intentar desvirtuar quan es nega la “idoneïtat” dels pares, i no sols en els casos d’adopció, sinó també en els procediments de petició de custòdia i d’acolliment de menors.

Què diuen els tribunals sobre la idoneïtat de les persones amb VIH per a adoptar?

Els tribunals ja han advertit que tenir VIH no pot considerar-se una causa d’inhabilitació per a la cura i atenció d’un menor.

No obstant això, és important saber diferenciar l’estadi de la infecció per VIH en una persona i la situació que l’envolta. La ‘idoneïtat’ per a adoptar, acollir o custodiar hauria de determinar-se segons aquesta informació.

Els tribunals han limitat el dret a l’adopció a persones que no estan en condicions de desenvolupar una vida laboral i que tenen reconeguda una situació d’incapacitat derivada del VIH per consum de tòxics, amb un delicat estat de salut, amb poca autonomia personal i marcada dependència física. En un altre supòsit, a una mare amb una deterioració física considerable per tenir VIH també se li va denegar el dret a l’adopció amb base en l’interès prioritari del menor, perquè aquesta persona no seguia el tractament mèdic adequadament.

En una altra sentència es va assenyalar que la infecció per VIH, degudament tractada i sotmesa a les exigibles precaucions, no impedeix als sol·licitants la prossecució d’una vida normal i perfectament idònia per a l’acompliment de les seves obligacions com a pares adoptius i no és determinant per a justificar una resolució negativa.

Consulta el fullet punxant en la imatge

VIH i obtenció i revisió del grau de discapacitat

El VIH i la discapacitat

El mer diagnòstic de VIH no suposa el reconeixement automàtic d’un grau de discapacitat.

Cal sol·licitar aquest procediment, segons estableix el Reial decret 1971/1999, de 23 de desembre, de procediment per al reconeixement, declaració i qualificació del grau de discapacitat, per a poder gaudir dels drets reconeguts en la Llei General de Drets de les Persones amb Discapacitat (RDL 1/2013).

Qui tenen la condició de persones amb discapacitat?

Segons el RDL 1/2013, seran persones amb discapacitat “aquelles que tinguin deficiències físiques, mentals, intel·lectuals o sensorials a llarg termini que, en interactuar amb diverses barreres, puguin impedir la seva participació plena i efectiva en la societat, en igualtat de condicions amb les altres”. A això s’uneix un requisit administratiu, perquè només tindran aquesta consideració aquelles persones que aconsegueixin un grau de discapacitat igual o superior al 33%.

Així doncs, el grau de discapacitat depèn de la valoració de les deficiències esmentades i els denominats factors socials complementaris.

Com se sol·licita el grau de discapacitat?

Pots presentar la sol·licitud en les Direccions Provincials de l’IMSERSO o en els denominats Centres Base, que depenen de la Conselleria d’assumptes socials de cada Comunitat Autònoma.

Allà t’informaran de la documentació requerida així com del formulari de sol·licitud, que també és possible descarregar en internet des de la web de la Comunitat Autònoma corresponent; a aquesta sol·licitud hauràs d’aportar la documentació que acrediti la teva identitat i la teva situació de salut.

Aquesta informació serà estudiada pels Equips de Valoració i Orientació abans d’emetre un dictamen determinant el grau de discapacitat.

El termini màxim per a resoldre el procediment és de 3 mesos i en la resolució s’indicarà la data en la qual tindrà lloc la revisió del grau. Aquesta revisió pot sol·licitar-se per agreujament o millora, però sempre que hagin transcorregut dos anys des de la data de la resolució. Aquest termini de dos anys pot interrompre’s, ja que si es produeixen canvis substancials de millora o agreujament, és obligatori informar l’òrgan corresponent.

Depenent del grau que se t’atorgui, aquest reconeixement possibilita el gaudi dels drets i beneficis reconeguts a les persones amb discapacitat (adaptacions del lloc de treball, adaptacions en oposicions, subvencions, beneficis fiscals, reduccions en mitjans de transport, etc.).

El supòsit de la coinfecció

L’únic cas en el qual, prèvia sol·licitud, és possible obtenir automàticament el grau del 33% de discapacitat és el de la confecció per VIH i VHC.

En la resta de casos, el grau de discapacitat dependrà del recompte de CD4, de les malalties relacionades amb la immunodeficiència o de si ha requerit hospitalització. Al costat dels factors mèdics es valoraran els factors socials, però aquests només es tenen en compte quan el percentatge de valoració de la discapacitat és de 25 punts i, en tot cas, la valoració d’aquests factors no pot superar els 15 punts.

Què puc fer si no estic d’acord amb el percentatge de discapacitat reconegut?

Sempre es podrà recórrer la resolució del grau de discapacitat: primer mitjançant una reclamació administrativa prèvia i posteriorment mitjançant un recurs contenciós administratiu.

Consulta el fullet punxant en la imatge

La responsabilitat civil per la transmissió del VIH

Comptar o no que tens VIH a una parella sexual

És una decisió especialment complexa en la qual poden influir multitud de raons que van des de la preocupació sobre la possibilitat de transmissió del virus fins a la por al rebuig per la parella sexual. No obstant això, hem de saber que revelar l’estat serològic és una decisió de caràcter personal que estaria determinada per diferents circumstàncies (ètica, nivell de risc que es vulgui assumir en les pràctiques sexuals, etc.).

Les persones amb VIH tenen l’obligació legal de revelar a les seves parelles sexuals la seva condició de salut?

A Espanya, les persones amb VIH, en garantia del seu dret a la intimitat, no tenen l’obligació legal de revelar a les seves parelles sexuals, ja siguin esporàdiques o estables, la seva condició de salut, perquè la simple posada en perill no està, en principi, considerada ni com a delicte ni com falta administrativa. En aquest sentit és molt important tenir en compte l’evidència científica que constata l’èxit del tractament com a prevenció. D’aquesta manera, una persona que es troba en tractament i té la càrrega viral suprimida no pot transmetre el virus, fins i tot davant una situació de risc com el trencament d’un preservatiu.

La responsabilitat civil per la transmissió del VIH

En els supòsits de transmissió del virus, no sols poden derivar-se per al causant de la transmissió responsabilitats penals sinó també civils.

En aquest sentit és necessari diferenciar dos tipus de responsabilitats: la responsabilitat civil extracontractual i la responsabilitat civil derivada de delicte.

En l’àmbit civil, l’instrument que permet protegir una persona del mal causat per un tercer es denomina responsabilitat extracontractual, la qual comporta l’obligació d’indemnitzar a aquella persona a la qual s’ha causat un mal o perjudici de tipus material, psicològic o moral, sense necessitat que existeixi o hagi existit entre elles un contracte previ.

Quan una persona considera que se li ha causat un mal, pot presentar una demanda amb la finalitat que el mal causat li sigui rescabalat o reparat. Rescabalar a la víctima implica, en general, el pagament d’una indemnització per la responsabilitat que es desprèn d’aquesta lesió.

La responsabilitat civil derivada de delicte

La transmissió del VIH per via sexual ha estat qualificada com un delicte de lesions del Codi Penal.

La jurisprudència ha considerat que el VIH suposa una greu malaltia somàtica, a l’efecte del delicte de lesions, tenint en compte la irreversibilitat, l’assistència facultativa, el sotmetiment a tractament per a tota la vida i l’aparició de malalties oportunistes, minvant amb això la qualitat de vida de la persona que contreu el virus.

Què diuen els tribunals sobre aquesta mena de responsabilitat?

En la major part de les sentències, els tribunals han establert a més de la corresponent sanció penal, una indemnització econòmica en concepte de danys i perjudicis. Es tracta de la denominada responsabilitat civil derivada de delicte. Aquesta responsabilitat abasta la restitució dels béns que hagi estat privada la víctima, la reparació del mal causat directament pel delicte a la víctima i la indemnització de qualsevol altre perjudici material o moral a la víctima o a tercers.

Consulta el fullet punxant en la imatge

La responsabilitat penal per la transmissió del VIH

Explicar o no que tens VIH a una parella sexual

És una decisió especialment complexa en la qual poden influir multitud de raons que van des de la preocupació sobre la possibilitat de transmissió del virus fins a la por al rebuig per la parella sexual en assabentar-se de la condició de salut de les persones amb VIH. No obstant això, hem de saber que revelar l’estat serològic és una decisió de caràcter personal que estaria determinada per diferents circumstàncies (ètica, nivell de risc que es vulgui assumir en les pràctiques sexuals, etc.).

Les persones amb VIH tenen l’obligació legal de revelar a les seves parelles sexuals la seva condició de salut?

A Espanya, les persones amb VIH, en garantia del seu dret a la intimitat, no tenen l’obligació legal de revelar a les seves parelles sexuals, ja siguin esporàdiques o estables, la seva condició de salut, perquè la simple posada en perill no està, en principi, considerada ni com a delicte ni com falta administrativa. En aquest sentit és molt important tenir en compte l’evidència científica que constata l’èxit del tractament com a prevenció. D’aquesta manera, una persona que es troba en tractament i té la càrrega viral suprimida no pot transmetre el virus, fins i tot davant una situació de risc com podria ser el trencament del preservatiu.

Què diuen les lleis penals i la jurisprudència espanyola?

A Espanya només es castiga penalment quan s’ha produït la transmissió del VIH a una tercera persona que de manera prèvia no ha estat informada i que, per consegüent, no ha pogut consentir la posada en perill.

Es poden castigar conductes sexuals realitzades amb intenció manifesta de transmetre el VIH, encara que la mateixa no hagi arribat a produir-se -és a dir que és possible castigar l’intent deliberat de transmissió sexual del VIH-.

Es parteix, doncs, de la base del reconeixement del dret a la intimitat personal de l’article 18.1 de la Constitució Espanyola, que permet controlar qui té accés a la informació sobre l’estat de salut, més si cap quan es tracta de dades molt sensibles que poden provocar un judici de valor social de retret.

No obstant això, exercir el dret a la intimitat també comporta uns deures i responsabilitats en el cas que es produeixi una situació de risc de transmissió com per exemple, quan es trenca el preservatiu. En aquest cas la persona amb VIH, especialment si la càrrega viral no està suprimida, té l’obligació de comunicar el seu estat serològic perquè es puguin prendre les mesures profilàctiques post exposició que evitin danyar a l’altra persona.

Ha de tenir-se en compte que en el Codi Penal, en principi, únicament es castiguen les accions que com a resultat causin lesions a terceres persones.

Els supòsits de transmissió del VIH

Queden enquadrats en l’article 149 del Codi Penal, com un delicte de lesions dolós (incloent el dol eventual), o bé en l’article 152 del Codi Penal, com un delicte de lesions imprudent, en tots dos casos per causar a una tercera persona una malaltia somàtica greu, això és, aquella que és impossible curar o que manté una seqüela física rellevant més enllà de la curació.

Què diuen els tribunals?

En la sentència del Tribunal Suprem 528/2011, de 6 de juny, s’estableix que el mantenir relacions sexuals sense informar la parella estable sobre l’estat serològic no és delicte. Això es deu al fet que ningú està obligat a dir a un tercer que té VIH encara que aquest tercer sigui la seva parella estable. No obstant això, en la sentència s’exigeix un exercici de responsabilitat a la persona amb VIH mitjançant dues accions: 1) que posi tots els mitjans adequats per a evitar la transmissió i, 2) que en cas que es produeixi una situació de risc ha de declarar l’estat serològic perquè es puguin adoptar les mesures de profilaxi post exposició o perquè la parella sexual assumeixi el risc de la infecció pel virus.

Tampoc constituiria delicte el fet que una persona amb VIH revelés a la seva parella sexual amb la qual conviu de manera estable el seu estat de salut i aquesta acceptés mantenir relacions sexuals sense utilitzar cap mètode preventiu. L’eventual resultat d’infecció no seria imputable a l’acció de l’autor i es consideraria impune (Sentència de l’Audiència Provincial de Sevilla 274/2012, de 23 de maig).

Si es produís la transmissió del VIH a la parella sexual estable o esporàdica sense prendre mesures de prevenció, llavors sí s’hauria comès el tipus penal de l’article 149 o del 152 del CP.

 

Consulta el fullet punxant en la imatge

VIH i immigració

Qui pot rebre assistència sanitària a Espanya?

L’article 43 de la Constitució Espanyola (CE) reconeix el dret a la protecció de la salut, dins del qual s’inclouen les diferents prestacions d’assistència sanitària. Aquest dret ha estat desenvolupat per diferents normatives tant nacionals com autonòmiques.

La Llei 14/1986, General de Sanitat, estableix en el seu article 1.2 que “són titulars del dret a la protecció de la salut i a l’atenció sanitària tots els espanyols i els ciutadans estrangers que tinguin establerta la seva residència en el territori nacional”. A més, la Llei orgànica 4/2000, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social, reconeix que «els estrangers tenen dret a l’assistència sanitària en els termes previstos en la legislació vigent en matèria sanitària» (article 12). Aquesta legislació és la Llei 16/2003, de Qualitat i Cohesió del Sistema Nacional de Salut, norma que contempla que el dret a la protecció de la salut es prestarà a través del Sistema Nacional de Salut (SNS) a tots els titulars d’aquest.

Segons el que es disposa en la Llei 16/2003, després de la seva modificació pel Reial decret llei 7/2018, són titulars d’aquest dret totes les persones amb nacionalitat espanyola i les persones estrangeres que tinguin establerta la seva residència en el territori espanyol (article 3).

Qui pot fer ús del Sistema Nacional de Salut a Espanya?

Per a fer efectiu el dret a la protecció de la salut amb càrrec als fons públics, les persones titulars hauran de complir els requisits legals: tenir la nacionalitat espanyola i residència habitual a Espanya; tenir reconegut el dret a l’assistència sanitària a Espanya, sempre que no existeixi un tercer obligat al pagament d’aquesta assistència; ser persona estrangera i amb residència legal i habitual a Espanya i no tenir l’obligació d’acreditar la cobertura obligatòria de la prestació sanitària per una altra via.

Si aquests requisits generals d’accés no es complissin, la norma estableix que podrà obtenir-se atenció sanitària mitjançant el pagament de la corresponent contraprestació o quota derivada de la subscripció d’un conveni especial. No obstant això, la prestació farmacèutica no s’inclou en el contingut d’aquests convenis especials.

A pesar que la Llei 16/2003 després de la seva recent modificació inclou a totes les persones residents a Espanya com a titulars del dret a la protecció de la salut i a l’atenció sanitària, continuen existint situacions injustes per a algunes persones segons la seva situació administrativa. Així, per exemple, ocorre amb els estudiants que venen a Espanya i han de contractar una assegurança obligatòria per a rebre l’assistència sanitària i la prestació farmacèutica. Així mateix, les persones que romanen a Espanya en qualitat de turistes tampoc poden tenir accés al tractament antiretroviral fins que no passin 90 dies, ja que no es troben en situació irregular.

Poden rebre tractament per al VIH a Espanya els immigrants irregulars?

Sí. Els immigrants en situació irregular tenen dret a accedir a l’assistència sanitària no sols en casos d’urgència per malaltia greu o accident, per assistència a l’embaràs, part i postpart, o en el cas dels estrangers menors de divuit anys, sinó que amb la modificació de Llei 16/2003, després de la seva modificació pel Reial decret llei 7/2018, les persones estrangeres no registrades ni autoritzades com a residents a Espanya tenen dret a la protecció de la salut i a l’atenció sanitària en les mateixes condicions que les persones amb nacionalitat espanyola.

El procediment per a la sol·licitud i expedició del document que acrediti a les persones estrangeres per a poder rebre la prestació assistencial serà fixat per cada Comunitat Autònoma.

Consulta el fullet punxant en la imatge

VIH i gènere

VIH i perspectiva de gènere

Com qualsevol anàlisi sobre drets humans i polítiques públiques exigeix, les accions contra el VIH requereixen un enfocament transversal de gènere, és a dir, tenir en compte el gènere com a eix especial d’anàlisi i proposta per a la formulació i desenvolupament de polítiques públiques.

La perspectiva de gènere ens informa de la vulnerabilitat especial enfront del VIH de les persones que formen part de dos col·lectius històricament discriminats: les dones i el col·lectiu LGTBIQ.

La vulnerabilitat de les dones està relacionada amb les representacions socials i culturals construïdes al voltant del cos, la sexualitat i la capacitat reproductiva. Quan parlem del VIH és necessari tenir en compte l’impacte que té el fet de ser dona amb VIH, perquè en el seu cas resulta especialment rellevant, per exemple, tenir en compte els seus drets sexuals i reproductius en les polítiques públiques que es plantegin i desenvolupin.

Les situacions a les quals s’han d’enfrontar pel fet de ser dones fa necessari l’enfocament de gènere en els programes de reducció de l’estigma i la discriminació, així com la formació específica en aspectes de gènere.

L’impacte de gènere en el VIH

L’impacte de gènere en l’àmbit del VIH s’evidencia en diversos aspectes:

  • Les dones representen el 50% de persones amb VIH a escala global i a Espanya s’estima que el 15% són dones (incidència major en dones immigrants).
  • Existeix una major violència cap a les dones amb VIH, tant en l’àmbit familiar com fora d’aquest.
  • Existeixen barreres d’accés a les tècniques de reproducció assistida i en algunes ocasions es qüestiona la seva idoneïtat per a l’adopció i custòdia dels fills i filles menors d’edat.
  • Es manté una infrarepresentació de les dones en els assajos clínics amb medicaments antiretrovirals, la qual cosa afecta el coneixement que aquests tenen en el seu organisme.
  • Ha d’aprofundir-se en el coneixement que el VIH té en les dones transsexuals, intersexuals i transgènere.
  • Encara que és beneficiós conèixer quin és l’estat serològic, la realització de les proves del VIH sempre ha de fer-se amb el consentiment informat de les dones embarassades.
  • No ha d’imposar-se el tractament per a la prevenció de la transmissió del VIH, tant per via sexual com per la via vertical.
  • S’ha de garantir que les dones accedeixen a la PrEP en igualtat de condicions.

La transmissió vertical del VIH

La transmissió del VIH d’una mare seropositiva al seu fill durant l’embaràs, el part o la lactància és el que es coneix com a transmissió maternoinfantil, transmissió vertical o transmissió perinatal.

La importància de realitzar la prova de detecció del VIH en les dones embarassades, d’administrar el tractament a temps, del control obstètric i donar la informació adequada per part dels professionals sanitaris, són aspectes fonamentals per a evitar la transmissió del virus. Quan els antiretrovirals s’administren a temps durant les etapes crucials, la probabilitat que el bebè neixi infectat es redueix a l’1%.

A Espanya existeix la disponibilitat gratuïta i generalitzada de tractaments antiretrovirals. En el cas de les dones embarassades es troba protocol·litzada aquesta profilaxi per a la reducció del risc de transmissió de la infecció per VIH al fetus. Amb això s’aconsegueix una reducció notable dels casos de nens amb infecció per VIH.

En general, les recomanacions per a l’ús de medicaments contra el VIH són les mateixes per als homes que per a les dones. No obstant això, existeixen alguns factors propis de les dones que poden afectar el seu tractament contra el VIH. Entre ells cal citar el major risc d’efectes secundaris produïts per alguns medicaments contra el VIH, el control de la natalitat i l’embaràs.

Consulta el fullet punxant en la imatge

L'accés a prestacions del SNS per les persones amb VIH

L’atenció de les persones amb VIH en el Sistema Nacional de Salut

Tota persona amb VIH, que compleixi els requisits administratius i legals, té dret al fet que es protegeixi la seva salut rebent el millor tractament i la millor atenció possibles. Per a això, és important tenir assignat un metge d’atenció primària i, amb una certa freqüència, també serà necessari acudir a altres especialistes a l’hospital.

Per aquesta raó, sempre que rebis assistència sanitària hauries de ser tractat/da de manera respectuosa i no ser discriminat per la teva condició de salut, origen ètnic, per raó de gènere, orientació sexual, discapacitat o qualsevol circumstància personal o social, ja sigui en la unitat on t’atenen per VIH, en el teu centre de referència, en un altre servei hospitalari, en la teva consulta de medicina general o en el dentista.

Respecte a la protecció de dades de caràcter personal existeixen regles estrictes sobre la confidencialitat de la informació mèdica processada. Els professionals sanitaris que tracten a una persona amb VIH poden tenir accés a la seva història clínica i informes mèdics (en els quals pot constar la dada del VIH), però aquesta informació no ha de ser compartida amb terceres persones, perquè s’ha de guardar el secret professional.

On estan garantits els meus drets com a pacient

La norma general que regula a nivell nacional els drets dels pacients és la Llei d’Autonomia del Pacient. Aquesta norma, alhora, ha estat desenvolupada per cada Comunitat Autònoma i pel que fa a la confidencialidad compta amb el suport de la legislació sobre protecció de dades personals.

Així, qualsevol intromissió en la informació personal sanitària o la cessió d’aquestes dades a tercers té conseqüències tant legals com administratives. Convé recordar que les dades relatives a la salut són considerades com a dades especialment protegides segons la legislació de protecció de dades.

La Llei d’Autonomia del Pacient i les lleis de salut autonòmiques que desenvolupen els drets dels pacients, a més de garantir el dret a la confidencialitat de la informació mèdica i el consentiment informat dels pacients abans de dur a terme qualsevol procediment mèdic, garanteixen altres drets: el dret a demanar una segona opinió mèdica; el dret dels pacients a accedir a la seva història clínica; el dret a rebre la prestació farmacèutica; o el dret a canviar de metge.

Altres problemes freqüents

Altres aspectes que preocupen les persones amb VIH són la substitució dels antiretrovirals de referència pels genèrics sense informar-los prèviament i la dificultat d’accés a algunes prestacions, com succeeix amb les tècniques de reproducció assistida.

Es pot denegar un servei sanitari a una persona amb VIH?

Segons el que es preveu en la Constitució Espanyola i les lleis que la desenvolupen, és il·legal la discriminació cap a una persona amb el VIH en qualsevol àmbit, i en concret, en l’assistència sanitària.

Això vol dir que no et poden denegar un servei, donar-te’n un menys favorable o proporcionar-te un tracte desigual, no justificat, per raó del VIH. Així, per exemple, no està justificat donar un tracte desigual a una persona amb VIH fent-li esperar més temps que a altres persones o citant en últim lloc per a una intervenció quirúrgica o odontològica i, a continuació, realitzar una neteja i desinfecció de l’espai i el material quirúrgic més a fons. A vegades, es tracta d’un simple error o d’un excés de precaució o ignorància, però lamentablement també pot deure’s als prejudicis del professional que li atén.

Què podem fer en aquests casos?

Si alguna vegada has experimentat aquest tracte desigual i injustificat, pots plantejar el problema al corresponent professional sanitari o al seu supervisor. En cas que la resposta no sigui satisfactòria, tens dret a afrontar el problema d’una manera més formal. Depenent de la situació es poden iniciar actuacions administratives i legals. En tot cas, és recomanable donar part al Servei d’Atenció al Pacient del centre mèdic o hospital.

Consulta el fullet punxant en la imatge

Accés a PrEP en MUFACE, ISFAS i MUGEJU

L’accés a la PrEP està condicionat al fet que la persona que la sol·licita estigui enquadrada en un dels grups que tenen un alt grau d’exposició al VIH:

1. Homes que tenen Sexe amb Homes i persones transsexuals VIH-negatives majors de 18 anys amb almenys dos dels següents criteris:

  • Més de 10 parelles sexuals diferents en l’últim any.
  • Pràctica de sexe anal sense protecció en l’últim any.
  • Ús de drogues relacionat amb el manteniment de relacions sexuals sense protecció en l’últim any.
  • Administració de profilaxi post-exposició en diverses ocasions en l’últim any.
  • Almenys una ITS bacteriana en l’últim any.

2. Dones en situació de prostitució VIH-negatives que refereixin un ús no habitual del preservatiu

Com pot comprovar-se, l’impacte de gènere és evident perquè les dones funcionàries, en particular, i les dones, en general, no són considerades un grup de població en risc elevat d’adquirir la infecció encara que pot ser que compleixin dos dels criteris assenyalats.

Si un funcionari de sexe masculí adscrit a MUFACE, ISFAS o MUGEJU està inclòs en el primer grup (el segon quedaria descartat ja que seria incompatible), es pot sol·licitar l’accés a la PrEP perquè, segons disposa l’art. 65.3 del Reglament General del Mutualisme Administratiu, tenen dret al fet que l’assistència sanitària que reben garanteixi l’accés al contingut de la Cartera de Serveis del SNS. En aquest contingut, segons disposa l’art. 8 de la Llei 16/2003, de Cohesió i Qualitat del SNS, està la Cartera Comuna Bàsica de Serveis Assistencials, que inclou les activitats assistencials de prevenció, les quals estan cobertes de manera completa per finançament públic.

La base legal es completa amb els últims concerts subscrits per MUFACE, ISFAS i MUGEJU. Així, en el cas de MUFACE, la Resolució de 13 de desembre de 2019, per la qual es publica el Concert subscrit amb entitats d’assegurança per a l’assegurament de l’accés a l’assistència sanitària en territori nacional als beneficiaris de la mateixa durant els anys 2020 i 2021, assenyala en els punts 2.1.1 i 2.1.2 que l’assistència sanitària als beneficiaris de MUFACE adscrits a l’Entitat es prestarà conforme a -la Cartera de Serveis que comprèn com a mínim totes les prestacions que conformen la Cartera Comuna de Serveis del SNS.

En el cas de ISFAS, la Resolució 4B0/38359/2019, de 4 de desembre, per la qual es publiquen els concerts subscrits amb entitats d’assegurança per a l’assistència sanitària de titulars i beneficiaris durant els anys 2020 i 2021, reitera en el punt 2.1.2 que el contingut de les prestacions incloses en la Cartera de Serveis s’ajustarà a l’establert, a cada moment, per a la resta del Sistema Nacional de Salut, i en el punt. 2.3.1 s’estableix que l’assistència especialitzada en consultes comprèn les activitats preventives que es presten en l’àmbit de l’atenció especialitzada en règim ambulatori.

Finalment, la Resolució de 13 de desembre de 2017, de MUGEJU, per la qual es publica el concert per a l’assistència sanitària de beneficiaris durant 2018 i la relació d’entitats d’assegurança que han subscrit la mateixa, assenyala en els punts 1.1.2 i 1.1.3 que entre les contingències cobertes estan les actuacions preventives i que l’assistència sanitària inclourà la Cartera Comuna de Serveis del SNS.

Davant una denegació d’accés a la PrEP, el/la funcionari/a té, en primer lloc, l’opció d’accedir a la PrEP en el centre hospitalari corresponent de la seva comunitat autònoma pagant-la de la seva butxaca i posteriorment pot sol·licitar el reintegrament dels diners gastats, però no existeix garantia que vagi a aconseguir-se. Aquesta possibilitat es contempla, per exemple, en el cas de les Forces Armades, en l’art. 62.1.b del RD 1726/2007, que disposa que «procedirà el reemborsament de despeses, quan la utilització dels centres o serveis aliens estigui motivada per una denegació injustificada de l’assistència sanitària que aquest Règim de Seguretat Social està obligat a prestar». La segona opció consisteix a presentar una sol·licitud administrativa (seguint les formalitats de l’art. 66 Llei de Procediment Administratiu Comú de les Administracions Públiques) dirigida a la Secretaria General de MUFACE, ISFAS o MUGEFU sol·licitant el reconeixement del seu dret a obtenir la PrEP, sempre que formi part d’un dels grups de risc, en tractar-se d’un medicament que es troba inclòs en la cartera comuna bàsica del SNS. En el cas de les dones es pot afegir que es produeix una vulneració de l’article 14 CE per raó de sexe.

La sol·licitud ha de contenir: a) Nom i cognoms de l’interessat i, en el seu cas, de la persona que el representi; b) Identificació del mitjà electrònic, o en defecte d’això, lloc físic en què desitja que es practiqui la notificació (addicionalment, els interessats podran aportar la seva adreça de correu electrònic i/o dispositiu electrònic amb el fi que les Administracions Públiques els avisin de l’enviament o posada a disposició de la notificació); c) Fets, raons i petició en què es concreti, amb tota claredat, la sol·licitud; d) Lloc i data; e) Signatura del sol·licitant o acreditació de l’autenticitat de la seva voluntat expressada per qualsevol mitjà; f) Òrgan, centre o unitat administrativa a la qual es dirigeix i el seu corresponent codi d’identificació.

El termini màxim per a resoldre és de tres mesos, a comptar des de la data en què la sol·licitud hagi tingut entrada en el registre electrònic de l’Administració o Organisme competent per a la seva tramitació. A partir d’aquest moment processal caben tres possibilitats: (1) Silenci per part de l’Administració, i en aquest cas serà aplicable l’art. 24 de la Llei de Procediment Administratiu Comú de les Administracions Públiques que assenyala que vençut el termini màxim per a resoldre sense haver-se notificat resolució expressa ha d’entendre’s estimada la sol·licitud per silenci administratiu; (2) Resolució expressa favorable per part de l’Administració dins de termini; i (3) Resolució expressa desfavorable per part de l’Administració dins de termini, i en aquest cas, en el termini d’un mes i sense necessitat de contractar un/a advocat/da, es podria interposar recurs d’alçada en tractar-se d’un acte que no posa fi a la via administrativa. Si el recurs d’alçada no prosperés, s’hauria d’acudir a la jurisdicció contenciosa administrativa, per a això requerirà l’assistència professional d’un/a advocat/da.

Consulta el fullet punxant en la imatge

L'accés de les persones amb VIH a l'Assistència Jurídica Gratuïta i Torn d'Ofici

Què és el dret d’accés a la justícia de les persones amb VIH?

El dret d’accés a la justícia (art. 24 de la Constitució Espanyola) requereix que totes les persones, en general, i les persones amb VIH, en particular, per l’estigma i les barreres socials associades a aquesta particular condició de salut, tinguin accés a un conjunt de recursos (advocacia, mediació, treball social, arbitratge, tribunals, clíniques jurídiques) que intervenen en el procés d’alfabetització legal i de resolució efectiva de les disputes.

Com pot ajudar la Clínica Legal de la Universitat d’Alcalá a accedir a la justícia a les persones amb VIH?

La Clínica Legal ofereix un servei gratuït d’alfabetització legal a les persones amb VIH que es presta per estudiants i professors i professores. Encara que no és equiparable als serveis que presta un despatx professional, és útil per a tenir una primera orientació sobre els drets que es tenen i les prestacions a les quals es pot tenir accés per a protegir-los de manera efectiva. Per aquest motiu, una bona pràctica desenvolupada en la Clínica Legal de la UAH és incloure informació sobre el Servei d’Orientació Jurídica (SOJ), el Torn d’Ofici i l’Assistència Jurídica Gratuïta.

Què és el servei d’Orientació Jurídica dels Col·legis d’Advocats?

El SOJ proporciona orientació jurídica gratuïta a totes les persones a les quals se’ls hagi plantejat qualsevol qüestió relacionada amb l’àmbit de la justícia sobre assumptes judicials o extrajudicials, mitjançant un consell orientatiu, sense redactar cap document ni tramitar cap assumpte. En general, informa sobre la viabilitat d’acudir als tribunals, tramita les sol·licituds d’Assistència Jurídica Gratuïta, en cas que la persona interessada necessiti professionals de ofici o, si escau, informa de l’existència de vies alternatives de resolució de conflictes on els i les usuaris/es puguin dirigir-se. És un servei gratuït per al qual cal sol·licitar cita prèvia.

Què és el Torn d’Ofici?

El Torn d’Ofici és un servei ofert pels Col·legis d’Advocats que està format per una sèrie de professionals de l’advocacia als quals se’ls assignen assumptes de persones particulars a través d’un sistema de repartiment. A aquest servei solen recórrer persones que no tenen un/a advocat/da de confiança i han d’enfrontar-se a algun assumpte legal. Aquests/as professionals de l’advocacia no són funcionaris/as ni membres de l’Administració de Justícia sinó que són advocats/des que exerceixen lliurement la professió i han decidit voluntàriament apuntar-se al Torn d’Ofici. Qualsevol persona que necessiti un/a advocat/da pot acudir al Col·legi d’Advocats perquè se li assigni un del Torn d’Ofici. No és un servei gratuït pel que caldrà abonar el treball realitzat. Els Col·legis d’Advocats garanteixen que els/les advocats/des presten els seus serveis professionals amb la major qualitat possible.

Què és l’Assistència Jurídica Gratuïta?

La Constitució Espanyola estableix que la justícia serà gratuïta respecte dels qui acreditin insuficiència de recursos per a litigar (art. 119 CE). Aquest mandat constitucional es desenvolupa en la Llei 1/1996, d’Assistència Jurídica Gratuïta, en la qual es regulen els requisits i el procediment per a accedir a ella. L’objectiu és satisfer el dret fonamental a la tutela judicial efectiva, permetent al beneficiari/a enfrontar-se al procés amb les garanties d’igualtat de parts i independència, sense que pugui veure’s afectat/da per la situació econòmica. El/la advocat/da (i altres professionals si fossin necessaris), es designa pel Col·legi d’Advocats entre aquells/es professionals que formen part del Torn d’Ofici, encara que també cap que sigui la persona que el sol·licita qui proposi un/a professional entre els del Torn d’Ofici, assumint l’Estat el pagament dels honoraris de l’advocat/da i del procurador/a, així com de les despeses derivades de les taxes judicials, entre altres. La sol·licitud ha de realitzar-se en el Col·legi d’Advocats que correspongui a cada persona en funció del lloc de residència.

Qui té dret a l’Assistència Jurídica Gratuïta?

En general, tindran dret a Assistència Jurídica Gratuïta aquelles persones els ingressos bruts anuals de les quals per qualsevol concepte (treball, rendes, pensions, desocupació, interessos, etc.) no superin una determinada quantitat (en 2020 és de 12.780,00€ si la unitat familiar està integrada per una persona, 15.975,33€ si està integrat en una unitat familiar amb dos o tres membres, 19.170,39€ si està integrat en una unitat familiar amb quatre membres i 31.950,65€ si està integrat en una unitat familiar amb circumstàncies especials). No obstant això, l’article 5 de la Llei 1/1996 recull un reconeixement excepcional del dret ateses les “circumstàncies de salut del sol·licitant i a les persones amb discapacitat, així com a les persones que els tinguin al seu càrrec quan actuïn en un procés en el seu nom i interès, sempre que es tracti de procediments que guardin relació amb les circumstàncies de salut o discapacitat que motiven aquest reconeixement excepcional”. Per tant, si el procediment judicial està relacionat amb el VIH, podria tenir dret a l’assistència jurídica gratuïta.

Consulta el fullet punxant en la imatge

VIH i recerca clínica

Quin paper ha tingut la participació de les persones amb VIH en assajos clínics?

Els avenços en el TAR no haurien estat possibles sense la participació desinteressada de les persones amb VIH i de les persones que conviuen amb elles. La participació suposa un repte per als seus drets i benestar, ja que els estudis i assajos clínics estan dissenyats per a no danyar (principi de no maleficència), però no busquen proveir el millor tractament possible a les persones que participen, sinó que busquen obtenir informació científica que permeti desenvolupar nous fàrmacs, com per exemple una vacuna que eviti la infecció per VIH.

Quines implicacions té per a les persones amb VIH la seva participació?

La validesa científica de l’estudi o de l’assaig clínic exigeix en moltes ocasions la distribució aleatòria (com llançar una moneda a l’aire) de les persones que participen en diferents grups d’intervenció, incloent el grup-control sobre el qual no s’intervé amb el medicament en recerca i que, quan està èticament justificat, pot arribar fins i tot a rebre un placebo. Un error comú que cal evitar és el malentès terapèutic (therapeutic misconception) perquè les persones que participen en els assajos clínics amb medicaments en recerca poden creure que estan rebent el millor tractament possible. En tot cas, amb tots els grups d’intervenció es manté l’equilibri clínic (clinical equipoise), és a dir, no se’ls situa en una posició pitjor que la que tindrien si no participessin en l’assaig clínic.

Quin paper tenen els Comitès d’Ètica de la Recerca amb Medicaments?

Els Comitès d’Ètica de la Recerca amb Medicaments (CEIm) dels hospitals són una peça clau en el procés d’aprovació de l’estudi o assaig clínic perquè avaluen el protocol de la recerca, els documents que seran utilitzats per a informar i obtenir el consentiment, i emeten un informe favorable abans que comenci el procés d’inclusió de participants. La seva funció principal és la de vetllar pel benestar i els drets de les persones que participaran en l’estudi o assaig clínic, i es pot acudir a ells per a sol·licitar assessorament independent si l’equip de recerca no ha estat capaç de resoldre tots els dubtes.

Quins drets tenen les persones amb VIH respecte a la seva participació en assajos clínics?

Les persones amb VIH tenen dret a ser informades sobre la possibilitat de participar en un estudi o assaig clínic, ja sigui per a estudiar el VIH o una altra condició de salut, i la participació en cap cas podrà comportar risc addicional per a la salut (art. 8.4 Llei 41/2002). Aquesta informació sempre ha de proporcionar-se per escrit en una entrevista prèvia amb un membre de l’equip de recerca. La informació ha de ser completa, succinta, clara, pertinent i comprensible perquè es pugui prestar un consentiment vàlid. No pot exercir-se influència indeguda alguna, inclusivament de caràcter econòmic, perquè es participi en l’estudi o assaig clínic.

Què ocorre si la persona amb VIH sofreix algun mal derivat de la seva participació?

Durant la realització de l’estudi o assaig clínic es realitza una supervisió constant de la salut i el benestar de les persones per a obtenir la informació que es busca i per a evitar qualsevol tipus de mal. Si es produís algun mal relacionat amb la recerca, la legislació espanyola preveu un sistema de compensació que protegeix les persones que participen en l’estudi o assaig clínic amb medicaments. No és necessari provar la negligència de l’equip investigador, sinó que es basa en la presumpció de relació de causalitat entre el mal i la intervenció experimental i en la inversió de la càrrega de la prova.

Es garanteix la protecció de les meves dades personals?

Una vegada que s’ha iniciat la participació, s’ha de garantir la confidencialitat de les dades de caràcter personal mitjançant procediments adequats d’anonimització.

És possible canviar d’opinió respecte a la participació en un assaig clínic?

Es pot revocar el consentiment en qualsevol moment, sense necessitat d’al·legar cap causa i sense que es derivi per a la persona participant responsabilitat ni cap perjudici. A més, les persones que participin han de ser informades de qualsevol novetat rellevant que es produeixi perquè, en el seu cas, renovin o revoquin el seu consentiment a participar en l’estudi o assaig clínic.

Com és la participació en assajos clínics de les persones amb discapacitat, de menors d’edat i d’altres col·lectius?

Quan es prevegi la participació de persones menors d’edat, de persones amb discapacitat, de persones amb la capacitat modificada per a donar el seu consentiment, de dones embarassades o en període de lactància, o de persones privades de llibertat s’aplicaran requisits normatius addicionals que s’inclouen en el Reglament Europeu 536/2014, el Reial decret 1090/2015, el Reial decret 190/1996 i la Instrucció 11/2005 de la Direcció General d’Institucions Penitenciàries.

La participació en els assajos clínics amb medicaments és clau per a aconseguir en un futur pròxim millors tractaments antiretrovirals.

Consulta el fullet punxant en la imatge

VIH i adolescents

Què suposa aconseguir la majoria d’edat en l’àmbit sanitari?

Encara que existeixen algunes excepcions en la pròpia Llei 41/2002 (participació en assajos clínics, tècniques de reproducció humana i interrupció voluntària de l’embaràs), la majoria d’edat en l’àmbit sanitari permet que aquelles persones que tinguin 16 o 17 anys puguin sol·licitar sense autorització de les seves mares o pares la realització d’una prova de detecció del virus de la immunodeficiència humana (VIH) i que, en cas de resultar positiu, puguin prendre la decisió d’iniciar el tractament antiretroviral (TAR).

Pot prendre decisions respecte a la seva pròpia salut una persona amb VIH de 16 anys?

Una persona amb VIH de 16 o 17 anys no és un perill per a la salut pública perquè es coneixen les vies de transmissió del virus i poden adoptar-se mesures de prevenció, entre les quals s’inclou el TAR; i tampoc es troba en una situació que suposi un greu risc per a la seva vida o salut, donada la seguretat i eficacia del TAR. Per tant, ni pot ni ha de ser substituïda en el procés de presa de la decisió. Se li podrà acompanyar en aquest procés, tant pel personal sanitari com per la seva mare o pare i el seu entorn més pròxim, proporcionant-li informació fiable i suport emocional, però és la persona qui té reconegut el dret a rebre la informació i a consentir.

La majoria d’edat en l’àmbit sanitari dóna ple control sobre la informació sanitària, per la qual cosa tenen dret a conèixer, amb motiu de qualsevol actuació en l’àmbit de la seva salut, tota la informació disponible, que serà veritable i es comunicarà de manera comprensible i adequada a les seves necessitats per a ajudar-lo/la a prendre decisions d’acord amb la seva pròpia i lliure voluntat. Com assenyala la Llei 41/2002, el/la titular del dret a la informació és el/la pacient pel que les persones vinculades per raons familiars o de fet només seran informades si el/la titular ha consentit de manera expressa o tàcita. Això significa que, si a una consulta mèdica acudeix una persona de 16 o 17 anys amb VIH acompanyat d’una altra persona, el personal sanitari ha d’advertir-li que amb aquest comportament està consentint implícitament la revelació d’informació que afecta la seva intimitat personal.

D’altra banda, el control sobre la informació sanitària també s’estén a la consulta de la història clínica pel que l’accés està restringit a aquelles persones que estiguin autoritzades per la legislació vigent. Sobre aquest tema, l’Agència Espanyola de Protecció de Dades té dos pronunciaments contradictoris, el 0409-2004 i el 0114-2008 sobre l’accés de les persones que ostenten la pàtria potestat al contingut de la història clínica. En el primer s’assenyala que a partir dels 14 anys els/les tutors/es no tenen dret d’accés mentre que en el segon sí que es reconeix el dret per a poder complir amb les obligacions de la pàtria potestat. En la Clínica Legal ens decantem per la interpretació més favorable a l’exercici ple dels drets per part de les persones menors d’edat.

Existeix l’obligació legal de revelar que es té el VIH?

Un gran poder comporta una gran responsabilitat. Això significa que, com s’explica en el díptic específic sobre el dret a la intimitat, una persona amb VIH no té l’obligació jurídica de revelar la seva condició de salut a altres persones sempre que adopti les mesures adequades per a prevenir la transmissió. Si es produís una situació de risc, s’ha de revelar la condició de salut perquè, com s’explica en els díptics sobre responsabilitat civil i penal, l’altra persona afectada hi consenti el risc o sol·liciti l’accés a la profilaxi post-exposició (PPE).

Pot un menor de 16 anys accedir a la PPE?

Un/a adolescent de 16 i 17 anys pot sol·licitar l’accés a la PPE sense la necessitat de consentiment dels seus representants legals. Per sota d’aquesta edat, es requereix el consentiment, però, encara que els seus representants legals s’oposin, s’ha de garantir l’accés a la PPE perquè, segons el que es disposa en la Llei orgànica 1/1996, de Protecció Jurídica del Menor, prima l’interès superior del menor (arts. 2 i 33).

Pot un menor de 16 anys accedir a la PrEP?

Un/a adolescent de 16 i 17 anys no pot sol·licitar l’accés a la profilaxi pre-exposició (PrEP) a Espanya perquè aquesta prestació farmacèutica està sotmesa a una sèrie de condicions d’accés, com s’explica en el fullet específic sobre la PrEP.

Consulta el fullet punxant en la imatge

L'accés de les persones amb VIH a les assegurances privades

Si una persona amb VIH vol contractar una assegurança de persones ha de saber que la Llei 4/2018, d’11 de juny, per la qual es modifica el text refós de la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris i altres lleis complementàries, aprovat per Reial decret legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, suposa una evolució en matèria de contractació d’assegurances privades per part de totes les persones amb condicions preexistents de salut, especialment el VIH.

La Llei 4/2018 ha introduït en el Reial decret legislatiu 1/2007 una Disposició Addicional que estableix la nul·litat de les clàusules, estipulacions, condicions o pactes que siguin aplicables i que excloguin a una de les parts per tenir VIH/SIDA o altres condicions de salut. A més, es considera nul·la la renúncia a l’estipulat en aquesta disposició.

Així mateix, la Llei 4/2018 també ha inclòs en la Llei 50/1980, de 8 d’octubre, de Contracte d’assegurança, la Disposició Addicional Cinquena que prohibeix denegar l’accés a la contractació d’assegurances, establir procediments de contractació diferents i imposar condicions més oneroses, per raó de VIH/SIDA o altres condicions de salut, tret que aquestes accions es trobin fundades en causes justificades, proporcionades i raonables, que es trobin documentades prèvia i objectivament.

Quines repercussions tenen aquestes modificacions?

La Disposició Addicional del Reial decret legislatiu 1/2007 està pensada per a combatre aquelles clàusules que estableixen que tots els sinistres relacionats amb el VIH queden exclosos de la cobertura. No obstant això, aquesta norma només s’aplica a les persones físiques que actuïn amb un propòsit aliè a la seva activitat professional.

La Disposició Addicional Cinquena de la Llei 50/1980 no és més que una còpia de la Disposició Addicional Quarta, però estenent l’àmbit d’aplicació de les “persones amb discapacitat” fins a cobrir a les persones que tenen “VIH/SIDA o altres condicions de salut”. Això ha resolt el problema de saber si només les persones amb VIH que tinguessin reconegut un grau de discapacitat igual o superior al 33% podien acollir-se aquesta protecció. No obstant això, inclou l’excepció que les pràctiques diferenciadores (p. ex. una major prima mensual o anual) “es trobin fundades en causes justificades, proporcionades i raonables, que es trobin documentades prèvia i objectivament”. Això vol dir que, si existeixen aquestes causes i estan adequadament documentades, es podria arribar a denegar l’accés a la contractació, establir procediments de contractació diferents i imposar condicions més oneroses a les persones amb VIH/SIDA o altres condicions de salut.

Actualment, aquest tracte no és considerat discriminatori si, com assenyala la jurisprudència del Tribunal Constitucional, es justifica que la diferència persegueix un “objectiu legítim” i existeix una “relació raonable de proporcionalitat entre els mitjans emprats i l’objectiu que es pretén aconseguir”.

Si ens atenim a l’evidència científica, existeixen cohorts de persones amb VIH que poden tenir una esperança de vida equivalent al d’una persona sense VIH si llevéssim els factors de risc més comuns (consum d’alcohol, tabac, hàbits alimentosos). No obstant això, també hem de ser conscients que en les persones amb VIH s’ha detectat un envelliment prematur, perquè la infamació causa que es desenvolupin abans determinades condicions de salut. Serà, doncs, necessari establir clarament en quines cohorts de persones amb VIH pot estar justificat un tracte diferenciat i en quins no.

Consulta el fullet punxant en la imatge

La contractació d'assegurances de responsabilitat civil, vida i salut per les persones amb VIH

Què és una assegurança de responsabilitat civil?

Una assegurança de responsabilitat civil, d’acord amb el que es disposa en l’article 73 de la Llei 50/1980, de 8 d’octubre, de Contracte d’assegurança, és aquell pel qual l’assegurador (en general una companyia asseguradora) s’obliga, dins d’uns límits, a cobrir l’obligació d’indemnitzar a una tercera persona (denominat formalment com l’assegurat) els danys i perjudicis generats per un fet previst en el contracte de les conseqüències del qual sigui civilment responsable l’assegurat. Per exemple, quan es cometen errors en l’exercici d’una activitat professional -medicina, advocacia-, aquest tipus d’assegurances protegeixen enfront dels danys causats i que estiguessin coberts per la pòlissa. Existeixen algunes assegurances de responsabilitat civil la subscripció de la qual pot ser obligatòria, com el d’automòbil.

Quines dades necessito per a la seva contractació?

En aquestes assegurances es lliura un formulari en el qual la companyia asseguradora realitza preguntes encaminades a determinar el risc que es produeixi el sinistre cobert per la pòlissa. Aquestes poden incloure: activitat professional, manera d’exercici (públic/privat), especialització, assegurances anteriors, assegurances vigents o sinistralitat anterior. La base per al càlcul d’aquest risc no és l’estat de salut de l’assegurat, però això no obsta perquè s’incloguin exclusions relacionades amb la salut, com els sinistres derivats de la transmissió o contagi de malalties. Per tant, si el VIH no influeix en la valoració del risc, l’assegurador no podrà preguntar per aquesta circumstància.

Què són les assegurances de persones?

D’acord amb el que es disposa en l’article 80 de la Llei 50/1980, les assegurances de persones són aquelles que cobreixen els riscos que afecten la vida, la integritat o salut de la persona assegurada. Per exemple, les assegurances de vida, salut o decessos.

Quines dades em demanen per a la seva contractació?

L’article 10 de la Llei 50/1980 estableix l’obligació de contestar de manera veraç a l’assegurador, abans de la conclusió del contracte, les preguntes incloses en el qüestionari de salut. L’assegurat ha de declarar totes les circumstàncies conegudes que puguin influir en la valoració del risc i per les quals es pregunti. En aquest cas l’estat de salut sí que té una influència decisiva en la valoració del risc i, per això, el formulari conté preguntes relacionades amb la salut. Aquestes preguntes poden incloure: s’ha realitzat un test de VIH?; pren o hauria de prendre algun tipus de medicació?, quin?; hauria de visitar a algun metge especialista?, a quin?; o altres per l’estil. No obstant això, que actualment s’admeti la possibilitat de preguntar pel VIH, no vol dir que aquesta sigui la manera més adequada per a articular els formularis de salut. Com pot comprovar-se, partint de les preguntes de l’exemple, podria determinar-se que una persona té VIH eliminant la pregunta expressa, la qual cosa reduiria els incidents des del punt de vista del dret a la intimitat i la protecció de dades.

Quin és el valor del formulari previ a la contractació?

Aquest document té una influència decisiva en el contracte. La companyia asseguradora té l’obligació de presentar-ho de manera prèvia a la contractació de l’assegurança i de permetre al prenedor/assegurat contestar per si mateix a les preguntes. És fonamental que el formulari estigui ben elaborat -per exemple, un formulari defectuós preguntaria per un test de SIDA-. En cas que l’asseguradora entengui que no pot valorar el risc amb aquest document, haurà de dur a terme les accions necessàries per a la seva determinació, podent proposar la realització d’anàlisi per a determinar la càrrega viral. Si l’asseguradora no presenta el formulari de manera prèvia, no permet contestar a l’assegurat/prenedor o no realitza les preguntes o esbrinaments oportuns, haurà de carregar amb les conseqüències una vegada que es produeixi el sinistre assegurat, per exemple, hauria de cobrir aquelles condicions de salut per les quals no es va preguntar.

El formulari previ a la contractació també és molt important per al prenedor de l’assegurança (que és la persona que paga la prima anual o mensual i que pot o no coincidir amb la persona assegurada). Aquest té com a obligació principal declarar, fent el màxim honor a la veritat, totes les circumstàncies conegudes que delimitin el risc i per les quals es pregunti en el formulari. Si el prenedor incompleix aquesta obligació i aquesta omissió transcendeix a les condicions contractuals o a la pròpia celebració del contracte, en casos de culpa greu o dol, podria portar a una exoneració del pagament de la prestació pactada. També, en casos greus pot arribar a l’àmbit penal com a delicte d’estafa tipificat en l’article 248 del Codi Penal. Per tot això, no és aconsellable mentir en el formulari de salut, ocultant que es té VIH o que es pren medicació antiretroviral. La millor manera de dominar el relat és mantenir la bona fe contractual.

Consulta el fullet punxant en la imatge

Drets de les persones amb VIH en la contractació d’assegurances

Si l’agreujament del risc s’hagués produït després de la contractació de l’assegurança, però abans de l’entrada en vigor d’aquesta norma (l’1 de gener de 2016), ha de conèixer que, aquesta modificació recull un criteri consolidat en les resolucions de la Direcció General d’Assegurances i Fons de Pensions i en la jurisprudència, que estableix que perquè l’agreujament del risc no comunicada pugui repercutir en el pagament de la prestació convinguda en cas de sinistre han de complir-se tres premisses: (1) que l’agreujament del risc no declarada sigui sobre les circumstàncies que l’assegurador va considerar en el seu moment rellevants per a determinar el risc assegurat en el qüestionari de salut; (2) que l’agreujament del risc tingui relació amb el sinistre; i (3) que l’ocultació de l’agreujament s’hagi produït mitjançant mala fe i que la companyia d’assegurances pugui provar-ho (si no aconsegueix provar-ho, la prestació convinguda només podrà reduir-se proporcionalment “a la diferència entre la prima convinguda i la que s’hagués aplicat d’haver-se conegut la veritable entitat del risc”).

A més, en les assegurances de vida, d’acord amb el que s’estableix en l’article 89 de la Llei 50/1980, la companyia d’assegurances no podrà impugnar el contracte una vegada transcorregut el termini d’un any, tret que el contracte disposi una altra cosa o que s’hagi actuat amb dol -voluntat deliberada de fer-ho malament, per exemple, ocultant el VIH en el formulari de salut previ a la contractació de l’assegurança-.

Si a una persona amb VIH li deneguen la contractació d’una assegurança de persones (vida, accidents, decessos, malaltia o assistència sanitària), pot denunciar aquesta situació a través de procediments extrajudicials i judicials.

D’acord amb el que es disposa en l’article 97 de la Llei 20/2015, es podrien seguir els següents procediments extrajudicials: decisió arbitral; mediació o queixa/reclamació al servei d’atenció al client/defensor del client. Aquesta última possibilitat ve regulada en l’article 97.5 de la Llei 20/2015 i l’article 29 de la Llei 44/2002, de 22 de novembre, de Mesures de Reforma del Sistema Financer. Si s’obtingués una resposta negativa o no s’obtingués  resposta, aquest procediment obriria la via per a la presentació d’una queixa o reclamació davant la Direcció General d’Assegurances i Fons de Pensions.

Si es volgués acudir a la via judicial, caldria presentar una demanda civil, sent aplicable la Llei 1/2000, de 7 de gener, d’Enjudiciament Civil. Ha de tenir-se en compte que en aquests procediments es requereix l’assistència d’advocat/da i sempre comporten la possibilitat que hi hagi una condemna en costes. Si no disposa de recursos econòmics, pot sol·licitar en el Col·legi d’Advocats més pròxim l’assistència jurídica gratuïta. Si es tractés com una vulneració de l’article 14 de la Constitució (igualtat i no discriminació) es podria acudir al procediment preferent i sumari.

En els casos més extrems, es podria presentar una denúncia o querella penal perquè, depenent dels fets del cas, és possible que la denegació violés l’article 512 del Codi Penal, que castiga amb una pena d’inhabilitació especial per a l’exercici de la professió d’un a quatre anys, a aquells que en l’exercici de les seves activitats empresarials deneguessin a una persona una prestació a la qual tingui dret, per raó de malaltia.

Finalment, en funció del curs del procés judicial, a causa de la prohibició d’incórrer en discriminacions contràries l’ordre públic constitucional, com són les indicades en l’article 14 de la Constitució, és possible que la qüestió pogués fins i tot substanciar-se davant el Tribunal Constitucional per la via de la qüestió d’inconstitucionalitat o per la via del recurs d’empara.

Consulta el fullet punxant en la imatge

VIH i Migració: estada de curta durada i estada per estudis

Què és una estada de curta durada?

L’estada de curta durada pot realitzar-se amb visat o sense visat. L’exigència de visat dependrà del país de procedència de la persona estrangera, segons el que es disposa en el Reglament (UE) 2018/1806 del Parlament Europeu i del Consell, de 14 de novembre de 2018, pel qual s’estableixen la llista de tercers països que els seus nacionals estan sotmesos a l’obligació de visat per a travessar les fronteres exteriors i la llista de tercers països que els seus nacionals estan exempts d’aquesta obligació. Per exemple, en el cas de les i els nacionals de la majoria dels països de Llatinoamèrica, no se’ls exigeix el visat per a realitzar aquest tipus d’estada a Espanya. Els i les nacionals de països el visat dels quals sigui obligatori hauran de sol·licitar-ho amb antelació a l’entrada a Espanya.

Què és l’estada per estudis?

És l’autorització que habilita a romandre a Espanya per un període superior a 90 dies a la persona estrangera nacional d’un país no pertanyent a la Unió Europea que tingui com a fi únic o principal realitzar o ampliar estudis en un centre d’ensenyament autoritzat a Espanya, en un programa a temps complet, que condueixi a l’obtenció d’un títol o certificat d’estudis.

Per a realitzar aquest tipus d’estada és obligatòria la sol·licitud d’un visat d’estudis per a la realització de cursos, estudis, treballs de recerca o formació, intercanvi d’alumnes, pràctiques no laborals o serveis de voluntariat, no remunerats laboralment. La sol·licitud del visat d’estudis es pot fer abans d’entrar a Espanya o una vegada a Espanya. Per a realitzar la sol·licitud d’aquest visat s’ha d’acreditar mitjançant un certificat mèdic que les i els sol·licitants no tinguin cap de les malalties que poden tenir repercussions de salut pública greus, de conformitat amb el que es disposa en el Reglament Sanitari Internacional (RSI) de 2005, degudament postil·lat per l’autoritat corresponent. El VIH no apareix en el llistat de malalties del RSI, ja que no és considerat com un problema de salut pública, per tant, no és un impediment per a obtenir el visat.

L’estada de curta durada i l’estada per estudis poden prorrogar-se?

Sí. Transcorregut el temps d’estada, per a romandre a Espanya caldrà obtenir o una pròrroga d’estada o un permís de residència. En els supòsits d’entrada amb visat, quan la durada d’aquest sigui inferior a tres mesos, es podrà prorrogar l’estada, que en cap cas podrà ser superior a tres mesos, en un període de sis mesos. En els supòsits d’entrada sense visat, quan concorrin circumstàncies excepcionals que ho justifiquin, podrà autoritzar-se l’estada de la persona estrangera en el territori espanyol més enllà de tres mesos.

Pel que fa a l’estada per estudis, aquesta podrà prorrogar-se anualment quan el o la interessat/da acrediti que continua reunint els requisits respecte a l’activitat per a la realització de la qual va ser autoritzat a romandre a Espanya. També hi ha la possibilitat de modificar l’autorització d’estada per altres autoritzacions de residència temporal, sempre que es compleixin els requisits legals.

Els i les migrants amb estades de curta durada o estada per estudis poden accedir al tractament antiretroviral de manera gratuïta?

No. Mentre la persona estrangera es trobi en aquest període temporal dels 3 mesos (90 dies) de turista o durant la vigència de l’estada per estudis, no té dret a l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics a Espanya. Això és així perquè les estades menors de 90 dies són considerades com a turisme, i un turista igual que els i les estrangers/es amb visat d’estudiant, segons la llei espanyola, tenen l’obligació de contractar una assegurança mèdica que cobreixi les despeses de l’assistència sanitària durant l’estada en l’estat espanyol. Si el/la estranger/a acudeix a algun centre de salut o hospital durant aquest període, l’hospital té raons legals per a cobrar-li l’atenció sanitària prestada (en el seu cas, tant les analítiques mèdiques realitzades com la medicació per al VIH), llevat que porti amb si la Targeta Sanitària Europea o el seu país d’origen tingui un conveni bilateral en matèria de prestacions sanitàries amb Espanya.

Es pot portar medicació antiretroviral a Espanya?

Si l’estada té una durada igual o inferior a 90 dies, es recomana venir amb medicació antiretroviral per a 3 mesos. A la Unió Europea s’ha establert que una persona pot portar amb si medicaments per a tres mesos com a màxim. Es recomana que la medicació sigui transportada en l’equipatge de mà, en els envasos originals de la medicació, juntament amb el seu respectiu prospecte i les receptes mèdiques, tot això amb la finalitat de poder demostrar que aquesta medicació és d’ús personal per al tractament de la seva malaltia.

Què fer davant la falta de medicació durant el període d’estada? En cas de necessitat, cabrien tres opcions:

  1. Sol·licitar un informe favorable del professional de treball social del centre de salut o hospital en el qual consti la necessitat d’accedir al sistema sanitari.
  2. Només en el cas dels estrangers amb visat d’estudis, hi ha la possibilitat de sol·licitar una autorització de treball compatible amb el visat que li permetria cotitzar en la Seguretat Social i accedir a la prestació sanitària.
  3. Acudir a alguna ONG especialitzada en l’atenció a persones amb VIH per a rebre orientació i ajuda.

Consulta el fullet punxant en la imatge

VIH i Migració: situació administrativa irregular

Què significa estar en situació administrativa irregular?

És la situació en la qual es troba la persona estrangera que decideix quedar-se a Espanya sense tenir l’autorització administrativa per a això perquè no compleix o ha deixat de complir les condicions d’entrada, estada o residència en el territori espanyol.

Les persones migrants en situació administrativa irregular poden accedir al sistema sanitari de manera gratuïta?

Sí. Des de juliol de 2018, després de la publicació d’una nova normativa sanitària, les persones migrants en situació irregular tenen dret a la protecció de la salut i a l’atenció sanitària en les mateixes condicions que les persones espanyoles, sempre que compleixin unes certes condicions.

Quins requisits s’han de complir per a tenir accés a l’assistència sanitària gratuïta?

La reforma en 2018 de la Llei 16/2003, de 28 de maig, de Cohesió i Qualitat del Sistema Nacional de Salut, va recuperar l’assistència sanitària per a les i els immigrants en situació irregular.

Segons l’article 3 ter de la Llei 16/2003, de 28 de maig, de Cohesió i Qualitat del Sistema Nacional de Salut, les persones estrangeres no registrades ni autoritzades com a residents a Espanya tenen dret a l’atenció sanitària en les mateixes condicions que les i els ciutadans espanyols i amb càrrec als fons públics si es compleixen els següents requisits:

  1. No tenir l’obligació d’acreditar la cobertura obligatòria de la prestació sanitària per una altra via (per exemple, a través d’una assegurança privada de salut obligatori per a la sol·licitud d’un visat).
  2. No poder exportar el dret de cobertura sanitària des del seu país d’origen o procedència (per exemple, que la legislació del país d’origen cobreixi les contingències mèdiques dels seus nacionals o que Espanya tingui un conveni en matèria de prestació sanitària amb el país d’origen de l’estranger).
  3. No existir un tercer obligat al pagament (es refereix a qualsevol altra circumstància: la tinença d’una assegurança privada obligatòria, la tinença d’un conveni especial d’atenció sanitària, tenir un familiar a càrrec, etc.).

Si es compleixen totes les anteriors condicions, la persona migrant en situació administrativa irregular tindria dret a rebre l’assistència sanitària gratuïta en el Sistema Nacional de Salut a Espanya, i, per tant, tindria accés a la medicació antiretroviral i al seguiment mèdic sense cost.

Què haig de fer si em trobo en situació administrativa irregular per a poder accedir al sistema sanitari?

Has d’acudir al centre d’atenció primària més pròxim al teu domicili i sol·licitar que t’incloguin en el sistema sanitari. Per a això et sol·licitaran el passaport i el certificat d’empadronament, que pots obtenir-ho a l’ajuntament de la localitat on resideixis. Si et posen traves durant el procés, sol·licita una cita amb el/la treballador/a social del centre i presenta una reclamació en la unitat d’atenció al pacient.

Si aconsegueixes regularitzar la teva situació administrativa en algun moment mitjançant, per exemple, l’autorització de residència per arrelament social, continuaràs tenint accés al sistema sanitari. Has de tenir en compte que és necessari actualitzar la informació personal en el centre de salut.

Consulta el fullet punxant en la imatge

VIH i Migració: sol·licitants de protecció internacional

Qui són considerats sol·licitants de protecció internacional?

Són aquells/es estrangers/es nacionals de tercers països que no formen part de la Unió Europea, la sol·licitud de protecció  internacional a Espanya és admesa a tràmit. L’estatut de sol·licitant de protecció internacional roman des que se sol·licita fins que es rep una resposta de l’Administració.

En quin termini es pot sol·licitar la protecció internacional?

La protecció internacional es pot sol·licitar a Espanya en el termini d’un mes des que la persona estrangera ha arribat a Espanya o des que es produeixin els esdeveniments que justifiquin el temor fundat de persecució o danys greus.

On s’ha de sol·licitar la protecció internacional a Espanya?

Per a sol·licitar a Madrid la protecció internacional cal demanar una cita en la pàgina web de la Seu Electrònica de les Administracions Pública i posteriorment haurà d’acudir en persona a l’Oficina d’Asil i Refugi (OAR) o a l’Oficina d’Estrangers en la qual sigui citat/da. També, en el cas que arribi a Espanya i no pugui entrar en territori espanyol, és possible realitzar la sol·licitud en un lloc fronterer.

Com és el procediment de sol·licitud de protecció internacional?

Una vegada que s’hagi obtingut la cita, es formalitzarà la sol·licitud de protecció internacional en la OAR o en l’Oficina d’Estrangers on li hagin citat. En aquesta cita, se li realitzarà una entrevista personal amb la finalitat de conèixer les causes per les quals la persona desitja sol·licitar la protecció internacional. Una vegada formalitzada la sol·licitud i fins que la mateixa es resol, se li farà lliurament de la documentació acreditativa de sol·licitant de protecció internacional (col·loquialment anomenada ‘targeta blanca’).

Per quins motius pot sol·licitar-se la protecció internacional?

Els motius pels quals s’hauria de sol·licitar han de correspondre’s amb el que la Llei 12/2009, de 30 d’octubre, reguladora del dret d’asil i de la protecció subsidiària denomina fundats temors de ser perseguida al seu país d’origen per motius de raça, religió, nacionalitat, opinions polítiques, pertinença a determinat grup social, gènere i/o edat, orientació sexual. La presentació de la sol·licitud comportarà la valoració de les circumstàncies determinants del reconeixement de la condició de refugiat, així com de la concessió de la protecció subsidiària.

Quant temps demora a resoldre’s la sol·licitud de protecció internacional?

La recerca de les causes per les quals se sol·licita la protecció internacional a Espanya no és fàcil; per a això es requereix molt temps i col·laboració entre les autoritats del país d’origen i el de destinació, per tant, és un procés que pot allargar-se diversos mesos fins que es rep la resposta final. Si la decisió és favorable, la persona estrangera serà reconeguda com a refugiada o com a persona sota protecció subsidiària. Si la decisió és negativa, la persona estrangera haurà d’abandonar Espanya, excepte si disposa d’alguna mena d’autorització de residència. No obstant això, sempre hi ha la possibilitat d’interposar un recurs administratiu o judicial contra la resolució denegatòria.

Tenir VIH i no tenir accés a la medicació antiretroviral al país d’origen és un motiu vàlid per a sol·licitar la protecció internacional?

No. Tenir el VIH és absolutament irrellevant a l’hora de valorar la concessió de la protecció internacional, per tant, el fet de comentar la situació de salut o la intenció d’accedir a millors tractaments mèdics no és una dada important a l’hora de realitzar la sol·licitud.

Quins drets tenen les persones sol·licitants de protecció internacional?

Les persones sol·licitants de protecció internacional tenen dret a romandre a Espanya fins que es resolgui la seva sol·licitud, excepte reclamació d’un altre país de la Unió Europea o d’un Tribunal Penal Internacional; a ser assistit per un/a advocat/a, de manera gratuïta si no pot pagar-ho (Col·legis d’Advocats o ONG); a l’assistència d’intèrpret en una llengua en què la persona estrangera pugui explicar-se amb facilitat; al fet que la sol·licitud sigui comunicada a l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) a Espanya; a conèixer el contingut de l’expedient en qualsevol moment; a ser documentat/da com a sol·licitant de protecció internacional; a l’atenció sanitària en cas de necessitat i rebre prestacions sanitàries. També tenen dret a treballar a Espanya a partir dels 6 mesos des de la formalització de la sol·licitud de protecció internacional.

Consulta el fullet punxant en la imatge