El limfogranuloma veneri (LGV) és una infecció bacteriana de transmissió sexual causada per certs ceps del serotip L1, L2 i L3 del bacteri Chlamydia trachomatis. El que diferencia aquests subtipus de la clamídia comuna és la capacitat d’infectar els nòduls limfàtics.

El LGV va ser descrit per primera vegada el 1833 pel metge britànic John Hunter. Tot i això, no va ser fins a la dècada de 1930 quan es va identificar la causa de la malaltia com una infecció bacteriana transmesa per contacte sexual.

El limfogranuloma veneri també es coneix com: síndrome de Durand-Nicolas-Favre i granuloma inguinal limfàtic.

La transmissió del LGV passa a través del contacte sexual vaginal, anal o oral sense protecció amb una persona infectada. El bacteri es troba a les secrecions genitals, anals i faríngies de la persona infectada i es pot transmetre durant el contacte sexual amb les membranes mucoses o la pell lesionada.
Les pràctiques sexuals per les quals es pot transmetre el LGV, hi hagi o no ejaculació, són:

Penetració vaginal o anal sense protecció
Pràctiques de sexe oral (fel·lació, cunnilingus i anilingus) sense protecció
Fisting i fingering sense protecció
Compartir joguines sexuals.

Les persones embarassades que tenen LGV poden transmetre la infecció al nadó durant el part.

La infecció es manifesta en tres fases o estadis.

Primera fase. A l’etapa primerenca de la infecció, el símptoma inicial sol ser una pàpula indolora o úlceres superficials a la vagina, el penis, la uretra o al recte localitzades al lloc per on el bacteri va entrar a l’organisme. Es manifesta després d’un període d’incubació entre 3 i 30 dies. Aquestes lesions no sempre apareixen o bé poden passar desapercebudes. De fet, el més comú és no tenir símptomes durant la primera fase.

Segona fase. A l’etapa intermèdia de la infecció, que pot passar setmanes o mesos després de l’exposició, després de la lesió inicial, els ganglis limfàtics de l’engonal poden inflamar-se i fer mal. En aquesta fase es poden donar casos de proctitis (inflamació del recte), sagnat rectal, secreció anal, restrenyiment i rampes. Igual que a la fase anterior, hi ha persones que no tenen símptomes durant aquesta fase.

Tercera fase. A l’etapa tardana de la infecció, que pot passar diversos mesos després de l’exposició, el LGV pot causar inflamació, cicatritzat i danys en teixits que poden tenir efectes greus a l’àrea genital i interior de l’anus. A l’anus es poden desenvolupar bonys semblants a hemorroides i les lesions de la mucosa poden estrènyer el recte. L’obstrucció limfàtica pot causar inflor extrema (elefantiasi) dels genitals.

A més dels casos en què la infecció no presenta símptomes, els símptomes del LGV es poden confondre amb els d’altres ITS o problemes de salut. Per això, es recomana cercar atenció mèdica especialitzada en ITS per obtenir un diagnòstic i tractament correctes.

El LGV pot ser difícil de diagnosticar perquè els símptomes poden ser similars a altres ITS i els símptomes de fases més tardanes poden ser confosos amb símptomes relacionats amb altres infeccions o afectacions, com ara l’herpes o desordres intestinals.

Per diagnosticar el LGV, es poden fer diverses proves, que poden incloure:

Examen físic per buscar signes d’infecció, com úlceres o butllofes als genitals o l’àrea rectal, i avaluar la inflamació dels ganglis limfàtics.

Prova de PCR que pot detectar el material genètic del bacteri Chlamydia trachomatis en una mostra de teixit o líquid corporal, com ara l’orina o el flux genital.

Cultiu, una mostra de teixit o líquid corporal també es pot cultivar al laboratori per identificar la presència del bacteri Chlamydia trachomatis.

Serologia: es poden fer proves de sang per detectar anticossos contra el LGV, encara que aquestes proves no són sempre precises en la identificació de la infecció primerenca.

En persones diagnosticades de proctitis per clamídia, és recomanable descartar la possibilitat d’una infecció per limfogranuloma veneri.

Sí, igual que passa amb la clamídia, el LGV es pot tractar i curar amb antibiòtic, només que en aquest cas el tractament tindrà una durada més gran que, generalment, sol ser de 3 setmanes.

El tractament elimina el bacteri que causa el LGV, però no repara els danys causats durant la tercera fase, si no s’administra abans, i tampoc immunitza davant de futures infeccions.

Si no es tracta, el LGV pot estendre’s als ganglis limfàtics i altres teixits propers, cosa que pot provocar inflamació, abscessos i úlceres.

En casos greus i avançats de LGV, la inflamació i la formació de teixit cicatricial poden causar obstruccions i estrenyiment del recte i el canal anal, cosa que es coneix com a estenosi anal. Això pot provocar dolor abdominal, dificultat per defecar i, en alguns casos, incontinència fecal.

En alguns casos, encara que molt poc comuns, el LGV pot causar complicacions encara més greus, com la formació de fístules (connexions anormals entre els òrgans) o la inflamació dels vasos sanguinis, cosa que pot provocar una insuficiència renal.

L’ús del preservatiu o els mètodes de barrera que impedeixin el pas de les secrecions infeccioses durant el sexe vaginal, anal i oral pot reduir considerablement el risc d’infecció.

Si s’utilitzen joguines sexuals, es recomana cobrir-les amb un preservatiu nou per cada persona i cada pràctica sexual (oral o anal) amb què s’utilitzaran.

Es recomana rentar-se les mans després de manipular condons usats, joguines sexuals o després de mantenir relacions sexuals.

Les persones amb LGV poden tenir més risc de contraure el VIH si s’exposen al virus.

Alguns estudis han demostrat que les persones que tenen LGV tenen més risc de contraure el VIH, ja que la inflamació i les úlceres associades amb el LGV poden augmentar la susceptibilitat a la infecció pel VIH. A més, el VIH i el LGV comparteixen els mateixos factors de risc, com ara tenir múltiples parelles sexuals, compartir agulles per injectar-se drogues i tenir relacions sexuals sense protecció.

Si es té LGV, és important descartar la possibilitat d’haver contret altres ITS i VIH.