La Shigella és un gènere de bacteris que causa infeccions intestinals conegudes com a shigel·losi.

La Shigella va ser identificada per primera vegada l’any 1897 pel bacteriòleg japonès Kiyoshi Shiga, qui va descobrir aquest bacteri mentre investigava un brot de disenteria al Japó. La malaltia causada per aquest bacteri, coneguda com a shigel·losi o disenteria bacteriana, es reconeix des de temps antics pels seus símptomes característics, com diarrea severa i deshidratació, encara que la seva causa específica no es va conèixer fins al descobriment de Shiga.

La infecció per Shigella també es coneix amb altres termes, depenent del context o dels símptomes predominants. El terme més habitual és shigel·losi, però també es pot referir a la infecció com a disenteria bacteriana o disenteria bacil·lar.

La Shigella es transmet principalment a través de la via oro-fecal, és a dir, pel contacte amb matèria fecal infectada. Les formes més comunes de transmissió inclouen:

• Consum d’aliments o aigua contaminats: el bacteri pot estar present en aliments mal manipulats o en aigua contaminada amb excrements.
• Superfícies contaminades: tocar objectes o superfícies contaminades amb el bacteri i després portar-se les mans a la boca pot ser una via d’infecció.
• Pràctiques d’higiene deficient: no rentar-se les mans després d’utilitzar el bany o canviar bolquers és una de les principals causes de transmissió.

La Shigella és altament contagiosa; n’hi ha prou amb una petita quantitat de bacteris per causar infecció.

La Shigella també es pot transmetre a través de les relacions sexuals, especialment aquelles que impliquen contacte oral-anal o anal. Aquest mode de transmissió és més comú en parelles sexuals que participen en pràctiques on les mans, la boca o els genitals entren en contacte amb àrees contaminades per matèria fecal.

La transmissió sexual de la Shigella s’ha documentat particularment en homes que tenen sexe amb homes (HSH), a causa del contacte proper i el risc d’exposició a petites quantitats d’excrements que contenen el bacteri.

La Shigella afecta principalment el sistema digestiu. Els símptomes poden variar de lleus a greus, depenent de la persona i del tipus de bacteri.

Els símptomes més comuns són:

• Diarrea: pot ser aquosa al principi i després contenir sang o mucositat.
• Dolor abdominal: rampes intenses a l’abdomen.
• Febre: generalment moderada, tot i que pot ser alta en alguns casos.
• Nàusees i vòmits: poden acompanyar la diarrea.
• Tenesme: sensació constant de necessitat de defecar, fins i tot si ja no hi ha femta.
• Fatiga i deshidratació: causades per la diarrea i la pèrdua de líquids.

Símptomes greus en alguns casos:

• Síndrome hemolític urèmic (molt rar, però possible en infeccions greus).

Si es presenten aquests símptomes, especialment diarrea amb sang, és fonamental buscar atenció mèdica, ja que pot portar a una deshidratació severa o complicacions greus si no es tracta.

El diagnòstic de la Shigella es realitza principalment mitjançant anàlisis de mostres de femta. Els passos habituals inclouen:

• Cultiu bacterià: es recull una mostra d’excrements del pacient per identificar la presència de la Shigella mitjançant cultiu bacterià. Aquesta tècnica permet aïllar la bactèria i determinar el tipus específic de Shigella responsable de la infecció.
• Proves moleculars: Són proves com la PCR (reacció en cadena de la polimerasa) que poden identificar el material genètic del bacteri. Aquestes proves són més ràpides i sensibles que els cultius bacterians.
• Examen clínic: el personal mèdic pot sospitar una infecció per Shigella basant-se en els símptomes del pacient, com diarrea, febre, dolor abdominal i presència de sang o moc a les femtes. Tot i així, el diagnòstic definitiu es fa a partir de les proves laboratorials.

En alguns casos, també es poden realitzar altres proves per avaluar l’estat general del pacient i detectar possibles complicacions.

La Shigella es pot tractar i curar. El tractament depèn de la gravetat de la infecció i dels símptomes que presenti el pacient. Les opcions inclouen:

Antibiòtics: en la majoria dels casos, els antibiòtics són efectius per tractar la infecció per Shigella.

Els antibiòtics més comuns inclouen: Ciprofloxacina (per a adults), Azitromicina (per a persones amb sistemes immunitaris compromesos o per tractar soques resistents) i Ampicil·lina o trimetoprim-sulfametoxazol en alguns casos.

És important seguir la prescripció mèdica, ja que l’ús inapropiat d’antibiòtics pot contribuir al desenvolupament de resistències bacterianes.

Tractament de suport.

Hidratació: la diarrea causada per la Shigella pot portar a la deshidratació, per la qual cosa és crucial reposar líquids i electròlits. En alguns casos, es recomana l’ús de solucions de rehidratació oral.

Antipirètics: per controlar la febre i el dolor, es poden utilitzar medicaments com el paracetamol.

Control de la dieta: en general, es recomana una dieta lleugera i evitar aliments irritants durant la fase aguda de la infecció.

En alguns casos, és necessari un seguiment mèdic per assegurar-se que la infecció es resolgui completament i evitar complicacions.

És important que qualsevol tractament sigui prescrit per professionals mèdics, ja que el tipus d’antibiòtic i la durada del tractament poden variar segons la soca de Shigella i l’estat general de la persona.

Si no es tracta, l’evolució de la infecció depèn de diversos factors, com la soca de Shigella implicada, l’estat immunològic de la persona i el seu accés a una hidratació i nutrició adequades.

Evolució sense tractament:

1. Fase aguda (1-7 dies)

• Els símptomes comencen entre 1 i 3 dies després de la infecció.
• Pot haver-hi febre alta, diarrea greu, dolor abdominal i tenesme (sensació de necessitat contínua de defecar).
• La diarrea pot contenir sang i pus en infeccions severes.

2. Possibles complicacions

Si la infecció no es tracta, pot derivar en complicacions greus, com:

• Deshidratació severa, especialment perillosa en infants i persones grans.
• Síndrome urèmic hemolític (SUH), destrucció dels glòbuls vermells i dany renal, més comú amb Shigella dysenteriae tipus 1.
• Perforació intestinal (poc freqüent, però greu).
• Sepsi, disseminació de la infecció al torrent sanguini, amb risc de mort en persones vulnerables.
• Artritis reactiva, inflamació de les articulacions posterior a la infecció.
• Convulsions, en infants amb febre alta.

3. Recuperació espontània (casos lleus)

En alguns casos, especialment amb Shigella sonnei, la infecció pot resoldre’s espontàniament en una o dues setmanes amb hidratació i repòs. No obstant això, la persona pot continuar eliminant la bactèria a les femtes i, per tant, transmetre-la.

Considerant l’entorn en què es produeix la transmissió, es poden seguir aquestes recomanacions per prevenir la Shigella:

1. Higiene personal

Rentar-se bé les mans amb aigua i sabó després d’anar al bany, abans de menjar i després de canviar bolquers. Utilitzar desinfectant de mans si no hi ha aigua i sabó disponibles, tot i que no és tan eficaç com el rentat.

2. Seguretat alimentària

Rentar bé fruites i verdures abans de consumir-les. Coure bé els aliments, especialment carns i marisc. Evitar aliments o aigua contaminats, sobretot en zones amb sanejament deficient.

Beure aigua potable o tractada.

3. Prevenció durant les relacions sexuals

La Shigella es pot transmetre a través del contacte fecal-oral, incloent-hi algunes pràctiques sexuals com el sexe anal, la anilingus (rimming) i l’ús de joguines sexuals compartides sense una higiene adequada.

Per reduir el risc d’infecció, es recomana:

• Ús de preservatius i barreres de protecció: fer servir preservatius en el sexe anal i barreres dentals en el sexe oral-anal per evitar el contacte amb bacteris.
• Higiene abans i després del sexe: rentar-se bé les mans, els genitals, l’anus i qualsevol objecte o joguina sexual amb aigua i sabó abans i després de les relacions sexuals.
• Evitar el contacte si hi ha símptomes: si una persona presenta diarrea, dolor abdominal o qualsevol altre símptoma d’infecció, és recomanable evitar les relacions sexuals fins a la seva recuperació.
• Neteja adequada de joguines sexuals: si s’utilitzen joguines sexuals, desinfectar-les correctament abans de compartir-les o fer servir preservatius per cobrir-les.
• Evitar pràctiques de risc: reduir el contacte oral-anal i, si es duu a terme, assegurar una higiene exhaustiva abans i després.

4. Cura en entorns de risc

En llars d’infants i hospitals, desinfectar superfícies i objectes que puguin estar contaminats.

En viatges a països amb sanejament deficient, evitar l’aigua de l’aixeta i els aliments crus.

Tenir Shigella no augmenta directament el risc de contraure el VIH. No obstant això, la Shigella i altres infeccions intestinals poden augmentar el risc de contraure el VIH en certes situacions, especialment si hi ha contacte sexual sense protecció.

La raó per la qual tenir una infecció com la Shigella pot augmentar el risc de contraure el VIH té a veure amb com el sistema immunitari respon a les infeccions i com es transmet el VIH.

Dany en la mucosa intestinal: la Shigella causa una infecció intestinal que pot danyar la mucosa de l’intestí. La mucosa és una barrera protectora que impedeix que patògens com el VIH entrin al cos. Si aquesta barrera es veu compromesa per la infecció de Shigella, pot ser més fàcil que el VIH entri al cos, especialment si hi ha contacte amb fluids infectats (per exemple, a través de relacions sexuals sense protecció o contacte amb sang infectada).

Inflamació i cèl·lules immunològiques activades: la Shigella provoca una resposta inflamatòria al tracte digestiu, activant moltes cèl·lules del sistema immunitari, com els limfòcits T. Aquestes cèl·lules són les que el VIH ataca principalment, i quan estan més actives a causa d’una infecció, poden ser més susceptibles a la invasió del VIH. En altres paraules, una inflamació al cos pot crear un entorn més propens perquè el VIH es propagui.

Sistema immunitari debilitat: quan el cos lluita contra una infecció com la Shigella, el sistema immunitari es veu compromès i pot estar més feble. Això no només fa que sigui més difícil per al cos defensar-se de noves infeccions, sinó que també fa que el cos sigui més vulnerable a infeccions oportunistes, com el VIH.

En resum, el dany a la barrera mucosa, l’activació del sistema immunitari i un estat general de major vulnerabilitat del sistema immunitari durant una infecció bacteriana poden facilitar la infecció pel VIH.

Tenir Shigella no augmenta directament el risc de contraure el VIH. No obstant això, la Shigella i altres infeccions intestinals poden augmentar el risc de contraure el VIH en certes situacions, especialment si hi ha contacte sexual sense protecció.

Tot i que la Shigella pot afectar qualsevol persona, les persones amb VIH tenen un risc significativament més alt de desenvolupar una infecció greu i prolongada. Això es deu al fet que el sistema immunitari debilitat dificulta la resposta de l’organisme davant del bacteri, cosa que pot portar a símptomes més greus, com diarrea persistent, deshidratació extrema i complicacions intestinals.

Punts principals de relació

1. Major vulnerabilitat en persones amb VIH

El sistema immunitari debilitat pel VIH dificulta la lluita contra infeccions, fet que fa que la shigel·losi pugui ser més greu i prolongada. Les persones amb VIH tenen un major risc de patir diarrea severa i deshidratació, cosa que pot ser perillosa si no es tracta adequadament.

2. Transmissió per contacte sexual

La Shigella es transmet per via fecal-oral, cosa que inclou certes pràctiques sexuals com el sexe anal i oral-anal (rimming). Les persones amb VIH, especialment homes que tenen sexe amb homes (HSH), han mostrat taxes més altes d’infecció per Shigella en estudis epidemiològics.

3. Resistència als antibiòtics

S’han detectat soques de Shigella multi resistents, cosa que dificulta el tractament en persones amb VIH, que poden necessitar teràpies més intensives o prolongades. La resistència és més comuna en comunitats on la transmissió sexual és un factor principal.

En resum, les persones amb VIH tenen un major risc de desenvolupar infeccions greus per Shigella a causa del seu sistema immunitari debilitat, la qual cosa pot provocar símptomes greus com diarrea persistent i deshidratació. La transmissió de la Shigella es produeix principalment per contacte sexual, especialment en pràctiques com el sexe anal i oral-anal, amb una major incidència en homes que tenen sexe amb homes. A més, les soques de Shigella multi resistents compliquen el seu tractament, requerint teràpies més intensives, sobretot en comunitats amb alta transmissió sexual.