És una infecció de transmissió sexual (ITS) causada per la bactèria Neisseria gonorrhoeae.

La gonocòccia ja apareix en textos mèdics de l’antiga Grècia i Roma, però no seria fins a l’any 1879 quan el metge alemany Albert Neisser descobriria la bactèria que causa la infecció.

El terme “gonocòccia” deriva del llatí gonorrhaea, que té el seu origen en el grec gonórrhoia, una combinació de les paraules gregues gonos (esperma) i rhêo (fluir), en referència al flux que pot manifestar-se com a símptoma de la infecció quan afecta la uretra.

Existeixen altres termes per referir-se a aquesta infecció: gonocòccia, blennorràgia.

La gonocòccia es pot transmetre a través de les secrecions genitals (de la vagina o la uretra), així com de les secrecions de les mucoses faríngies i anorectals, per qualsevol persona infectada, independentment de si presenta símptomes d’infecció o no.

Les pràctiques sexuals per les quals es pot transmetre la gonocòccia, hi hagi o no ejaculació, són:

• Penetració vaginal o anal sense protecció
• Pràctiques de sexe oral (fel·lació, cunnilingus i anilingus) sense protecció
• Fisting i fingering sense protecció
• Compartir joguines sexuals.

Les persones embarassades que tenen gonocòccia poden transmetre la infecció al nadó durant el part.

Moltes persones amb gonocòccia no presenten símptomes, però quan apareixen, solen manifestar-se entre 2 i 14 dies després de l’exposició a la bactèria, tot i que en alguns casos poden trigar més temps a aparèixer.

Els símptomes més freqüents inclouen:

• Persones amb vulva: flux vaginal anormal, dolor a la part baixa de l’abdomen, sagnat durant la penetració, dolor o cremor al orinar, taques entre períodes menstruals. En molts casos, la infecció pot ser asimptomàtica.
• Persones amb penis: dolor o cremor al orinar, secreció anormal del penis (pot ser espessa, groguenca o verdosa), i dolor o inflor en un o ambdós testicles. La secreció és un dels símptomes més característics, tot i que en alguns casos també pot no presentar-se.
• Zona anorectal: secreció anormal, cremor i dolor al defecar (en ocasions amb sagnat). A la majoria dels casos, la infecció en aquesta zona és asimptomàtica.
• Gola: pot causar dolor de gola, dificultat per empassar i, en ocasions, secreció. Igual que en altres zones, la infecció de gola sol ser asimptomàtica.

Els símptomes de la gonocòccia poden confondre’s amb els d’altres infeccions de transmissió sexual o problemes de salut, per la qual cosa és important consultar un professional de la salut per obtenir un diagnòstic i tractament adequats.

La gonocòccia es diagnostica mitjançant l’anàlisi de mostres de fluids corporals.

Els mètodes més comuns inclouen:

• Anàlisi d’orina: es sol·licita una mostra d’orina per buscar signes de la bactèria Neisseria gonorrhoeae.
• Mostra de fluids vaginals o uretrals: es pren una mostra de la zona genital (vagina en persones amb vulva o uretra en persones amb penis) per analitzar-la en cerca de la bactèria.
• Examen de gola o anus: si la persona ha tingut contacte sexual en aquestes zones, també es pot prendre una mostra de la gola o l’anus per detectar la infecció.

Els resultats de les proves generalment es poden obtenir en pocs dies i, en molts casos, el diagnòstic es pot fer de manera senzilla, sense necessitat d’una prova invasiva.

Si es tenen símptomes o s’han tingut relacions sexuals sense protecció amb algú que pugui tenir gonocòccia, és important fer-se la prova.

Sí, la gonocòccia és una infecció que es pot tractar i curar amb antibiòtics.

El tractament també pot ajudar a alleujar els símptomes de la infecció, tot i que algunes persones poden experimentar símptomes persistents durant un temps després del tractament.

És important informar les persones amb les que s’ha tingut relacions sexuals abans del diagnòstic perquè es facin la prova i, si és necessari, rebin tractament. Això també ajuda a prevenir la transmissió de la infecció.

És essencial seguir les indicacions mèdiques, completar tot el tractament i evitar tenir relacions sexuals fins que es confirmi que la infecció ha desaparegut. Si no es tracta correctament, la infecció pot persistir o reaparèixer.

El tractament no ofereix protecció ni immunitat contra infeccions futures.

En casos excepcionals, la gonocòccia pot resoldre’s per si sola sense tractament. Tanmateix, en la majoria dels casos, si no es tracta, la infecció pot portar a complicacions greus com:

• Malaltia inflamatòria pèlvica (MIP): una inflamació a la pelvis que pot danyar els òrgans reproductius, causant dolor pèlvic crònic, infertilitat i altres problemes de salut.
• Embaràs ectòpic: la gonocòccia augmenta el risc d’embaràs ectòpic, que ocorre fora de l’úter i pot ser potencialment mortal.
• Infecció ocular: la gonocòccia pot infectar els ulls, causant conjuntivitis gonocòccica. Això representa un risc particular per als nounats i les nounades durant el part, ja que, si no es tracta adequadament, pot provocar ceguesa.
• Epididimitis: en persones amb epidídim, la gonocòccia pot causar inflamació dolorosa de l’epidídim, la qual cosa pot generar dolor testicular i afectar la fertilitat.
• Artritis reactiva: la gonocòccia també pot desencadenar una forma d’artritis que provoca inflamació a les articulacions, els ulls i els genitals.
• Infecció a altres parts del cos: en casos més greus, la gonocòccia pot disseminar-se a altres parts del cos, com la sang (gonococemia), la qual cosa pot portar a una infecció sistèmica que afecta les articulacions, la pell, el fetge i altres òrgans. Això pot causar febre, lesions a la pell, dolor articular i altres símptomes greus.

En resum, tot i que en casos molt rars la gonocòccia pot resoldre’s per si sola, el més habitual és que, si no es tracta, provoqui complicacions greus com dolor crònic, infertilitat, embaràs ectòpic o problemes als genitals. Per això, és fonamental fer-se les proves i rebre tractament a temps.

El risc d’infecció es pot reduir de manera significativa implementant diverses mesures, com:

• Ús correcte del preservatiu: utilitzar condons de làtex o poliuretà en les relacions sexuals, tant vaginals com anals i orals, redueix significativament el risc de contreure clamídia i altres infeccions de transmissió sexual (ITS).
• A més del preservatiu, es poden utilitzar barreres bucals com el dental dam. El dental dam és una làmina prima i flexible de làtex o poliuretà que es col·loca sobre la zona genital o anal durant el sexe oral per prevenir la transmissió d’ITS, inclosa la clamídia. Si no es disposa d’un dental dam, es pot utilitzar un condó tallat, que funciona de manera similar, o una pel·lícula de làtex o poliuretà (disponible en algunes botigues o com a material mèdic). També es pot emprar una pel·lícula plàstica o embolcall de plàstic, tot i que aquesta opció no és tan segura ni efectiva com les anteriors.
• Evitar compartir joguines sexuals sense la neteja adequada: si s’utilitzen joguines sexuals, cal netejar-les correctament entre un ús i un altre, i si es comparteixen, és important utilitzar preservatius sobre elles.
• Comunicació amb la parella: parlar obertament sobre l’historial sexual, les proves d’ITS i les pràctiques sexuals que es desitgen realitzar pot ajudar a prendre decisions informades sobre la protecció adequada. Això permet acordar les millors mesures per reduir el risc d’infecció i assegurar-se que les persones se sentin còmodes i segures.
• Rentat de mans després de manipulació: és recomanable rentar-se bé les mans després de manipular preservatius usats, joguines sexuals o després de mantenir relacions sexuals. Això ajuda a eliminar qualsevol bacteri o fluid corporal que pugui haver quedat a les mans, reduint el risc d’ITS i altres infeccions. A més, és important assegurar-se de rentar-se les mans amb aigua i sabó durant almenys 20 segons, especialment si s’ha tocat l’àrea genital o anal, per garantir una higiene adequada.
• Realitzar-se proves regularment: especialment si es tenen relacions sexuals sense protecció o amb múltiples parelles. Les proves periòdiques permeten detectar la infecció a temps, tractar-la abans que causin complicacions i trencar la cadena de transmissió.

En resum, per prevenir la gonocòccia es poden combinar diverses mesures, com usar bé els preservatius i les barreres bucals, mantenir una bona higiene, netejar les joguines sexuals, parlar obertament amb la parella i fer-se proves regularment. Si es segueixen aquestes pràctiques, es redueix molt el risc d’infecció i es prevé la seva transmissió.

La DoxyPEP (profilaxi posterior a l’exposició amb doxiciclina) és un tractament preventiu amb antibiòtics que es pren després d’una possible exposició al risc de contraure clamídia, com una relació sexual sense protecció.

El tractament consisteix generalment en una dosi única de 200 mg de doxiciclina, que s’ha de prendre dins les 24 a 72 hores posteriors a l’exposició. La doxiciclina actua eliminant la bactèria Chlamydia trachomatis abans que es propagui pel cos i causi una infecció.

La DoxyPEP es recomana especialment per a persones amb alt risc d’ITS, com ara homes que tenen sexe amb homes (HSH) i persones amb múltiples parelles sexuals.

És efectiva per prevenir la gonocòccia i la clamídia, però no protegeix contra el VIH ni altres ITS.

Per accedir a la DoxyPEP, es recomana consultar un especialista que avaluï si el tractament és necessari i proporcioni la recepta, ja que no s’ha d’utilitzar sense la supervisió mèdica adequada.

Sí, les persones amb gonocòccia poden tenir un major risc de contreure el VIH.

Això es deu a diversos factors:

1. Inflamació i dany en les mucoses

La gonocòccia pot causar inflamació en els genitals, l’anus o la gola, cosa que pot derivar en l’aparició d’úlceres, fissures o lesions microscòpiques en els teixits. Aquestes lesions poden facilitar l’entrada del VIH a l’organisme en cas d’exposició al virus.

2. Augment de cèl·lules diana per al VIH

La resposta immune a la infecció per gonocòccia atreu cèl·lules immunitàries com els macròfags i els limfòcits CD4, que són les principals cèl·lules que el VIH infecta. Això crea un ambient propici per a la transmissió del VIH.

3.Associació amb altres infeccions de transmissió sexual (ITS)

La gonocòccia sol coexistir amb altres ITS, com la clamídia o la sífilis. Tenir múltiples ITS incrementa el risc de contreure el VIH, ja que la combinació d’inflamació i dany en les mucoses facilita la transmissió del virus.

4.Major risc en homes que tenen sexe amb homes (HSH)

La infecció per gonocòccia rectal és freqüent en HSH i pot causar proctitis (inflamació del recte), la qual cosa incrementa la susceptibilitat a la infecció per VIH durant les relacions sexuals sense protecció, especialment en les pràctiques anals receptives.

5.Infecció asimptomàtica i transmissió inadvertida

Moltes persones amb gonocòccia no presenten símptomes i poden transmetre la infecció sense saber-ho. La falta de tractament oportú allarga la inflamació i el risc d’exposició al VIH.

Prevenció

Per reduir el risc de contreure el VIH en persones amb gonocòccia, és important:

• Realitzar-se proves regulars per detectar gonocòccia, altres ITS i VIH.
• Rebre tractament amb antibiòtics tan aviat com sigui possible en cas d’infecció. • Utilitzar preservatius per prevenir la transmissió d’ITS.
• Considerar l’ús de la PrEP (profilaxi preexposició) en persones amb un major risc d’exposició al VIH.

En conclusió, la gonocòccia pot augmentar el risc d’adquirir el VIH a causa de la inflamació, les lesions en les mucoses i la coexistència amb altres ITS. Un diagnòstic primerenc i un tractament adequat són claus per reduir aquest risc i protegir la salut sexual.

Tot i que la gonocòccia pot afectar qualsevol persona, aquelles que viuen amb VIH (PVIH) poden experimentar infeccions més persistents i amb un major risc de complicacions. Un sistema immunitari debilitat pot dificultar l’eliminació de la bactèria, augmentant el risc d’infeccions recurrents i de problemes en l’aparell reproductor i la salut en general.

Principals punts de relació

1. Major risc d’infeccions persistents i recurrents

En persones amb VIH, la gonocòccia pot ser més difícil d’eliminar i pot durar més temps si no es tracta adequadament. A més, una infecció no detectada o mal tractada pot afavorir la inflamació crònica i augmentar el risc d’altres infeccions de transmissió sexual (ITS), incloent la clamídia o el Mycoplasma genitalium.

2. Major vulnerabilitat a complicacions

En persones amb VIH i úter, la gonocòccia no tractada pot augmentar el risc de malaltia inflamatòria pèlvica (EIP), la qual cosa pot derivar en infertilitat, dolor pèlvic crònic i embarassos ectòpics.

En persones amb epidídim, pot provocar epididimitis (inflamació de l’epidídim), uretritis crònica o afectar la fertilitat.

A més, la gonocòccia disseminada, una complicació rara però greu, és més freqüent en persones amb sistemes immunitaris debilitats. Aquesta condició pot causar artritis, infeccions a la pell i problemes cardíacs.

3. Augment del risc de transmissió del VIH

En persones que ja tenen VIH, una coinfecció amb gonocòccia pot augmentar la càrrega viral als fluids genitals i rectals, incrementant el risc de transmissió a les seves parelles sexuals.

Si una persona amb VIH té càrrega viral indetectable, el risc de transmissió del VIH segueix sent extremadament baix, fins i tot en cas de coinfecció amb gonocòccia. Tanmateix, donat que la gonocòccia pot facilitar l’adquisició del VIH en persones no tractades o amb nivells baixos de virus detectables, és fonamental realitzar controls periòdics, tractar qualsevol ITS a temps i seguir utilitzant mesures de prevenció combinada (preservatius, PrEP per a parelles serodiscordants, controls regulars, etc.).

4. Resistències als antibiòtics

La gonocòccia ha desenvolupat resistències a diversos antibiòtics, la qual cosa la converteix en una de les ITS més difícils de tractar. En persones amb VIH, on el tractament d’infeccions pot ser més complex, és essencial un diagnòstic precoç i l’ús dels antibiòtics més adequats segons les guies clíniques actualitzades. A més, el seguiment mèdic ha de ser més rigorós per assegurar l’erradicació de la infecció.

En resum

Les persones amb VIH tenen un major risc de patir infeccions persistents i recurrents per gonocòccia, la qual cosa pot derivar en complicacions greus com la malaltia inflamatòria pèlvica o la epididimitis. Un diagnòstic primerenc i un tractament adequat són essencials per prevenir complicacions i reduir l’impacte en la salut.