És una infecció de transmissió sexual (ITS) causada per la bactèria Chlamydia trachomatis.

La clamídia va ser descoberta el 1907 pel metge alemany Stanislaus von Prowazek i el seu col·lega polonès Fritz Schaudinn, que la van identificar en teixits infectats en un estudi sobre la tricomoniasi.

L’origen etimològic de ‘clamídia’ es remunta al mot grec khlamys, que es tradueix com a ‘capa’ o ‘mantell’. Aquest terme va ser escollit per la manera en què la bactèria envaeix les cèl·lules humanes, ja que s’hi introdueix i es protegeix amb una embolcall que li permet evitar el sistema immunològic de la persona.

La infecció també es coneix com a clamidiasi.

La clamídia es pot transmetre a través de les secrecions genitals (de la vagina o la uretra), així com de les secrecions de les mucoses faríngia i anorectal, per qualsevol persona infectada, independentment de si presenta símptomes d’infecció o no.

Les pràctiques sexuals per les quals es pot transmetre la clamídia, hi hagi o no ejaculació, són:

• Penetració vaginal o anal sense protecció
• Pràctiques de sexe oral (fel·lació, cunnilingus i anilingus) sense protecció
• Fisting i fingering sense protecció
• Compartir joguines sexuals

Les persones embarassades que tenen clamídia poden transmetre la infecció al nadó durant el part.

Moltes persones amb clamídia no presenten símptomes. Quan apareixen, generalment ho fan entre 2 i 14 dies després de l’exposició a la bactèria, tot i que en alguns casos poden trigar més a manifestar-se.

Els símptomes més freqüents inclouen:

• Persones amb vulva: flux vaginal anormal, dolor al baix ventre, sagnat durant la penetració, dolor o coïssor en orinar, petites pèrdues entre períodes menstruals. Aquests símptomes només apareixen en un 20%-30% de les infeccions; en la resta dels casos, la infecció no genera cap mena de símptoma.
• Persones amb penis: dolor o cremor en orinar, secreció anormal del penis i dolor o inflamació en un o ambdós testicles. Aquests símptomes es produeixen només en la meitat dels casos d’infecció per clamídia.
• Zona anorectal: secreció anormal, coïssor i dolor en defecar (de vegades amb sagnat). En la majoria dels casos, la infecció és asimptomàtica.
• Gola: pot causar sequedat o dolor, tos, dificultat per empassar i, en casos poc freqüents, secreció. En la majoria dels casos, la infecció és asimptomàtica.

Els símptomes de la clamídia també es poden confondre amb els d’altres infeccions de transmissió sexual o problemes de salut. Per això, es recomana buscar atenció mèdica especialitzada en ITS per obtenir un diagnòstic i un tractament adequats.

La clamídia es diagnostica mitjançant anàlisis de mostres de fluids corporals. Els mètodes més comuns inclouen:

• Anàlisi d’orina: es demana una mostra d’orina per buscar signes de la bactèria Chlamydia trachomatis.
• Mostra de fluids vaginals o uretrals: es pren una mostra de la zona genital (vagina en persones amb vulva o uretra en persones amb penis) per analitzar-la i detectar la presència de la bactèria.
• Examen de gola o anus: si la persona ha tingut contacte sexual en aquestes zones, també es pot prendre una mostra de la gola o l’anus per comprovar si hi ha infecció.

Els resultats de les proves generalment s’obtenen en pocs dies i, en molts casos, el diagnòstic es pot fer de manera senzilla, sense necessitat d’una prova invasiva.

Si es tenen símptomes o s’han tingut relacions sexuals sense protecció amb algú que podria tenir clamídia, és important fer-se la prova.

Sí, la clamídia és una infecció que es pot tractar i curar amb antibiòtics. El tractament de la clamídia, generalment, implica prendre antibiòtics durant 7 dies en la majoria dels casos.

El tractament també pot ajudar a alleujar els símptomes de la infecció, encara que algunes persones poden experimentar símptomes persistents durant un temps després del tractament.

Informar les persones amb qui s’ha tingut relacions sexuals abans del diagnòstic permet que es facin la prova i, si cal, rebin tractament. Això, a més, ajuda a prevenir la transmissió de la infecció.

És important seguir les indicacions mèdiques, completar tot el tractament i evitar tenir relacions sexuals fins que es confirmi que la infecció ha desaparegut, ja que, si no es tracta correctament, la infecció pot persistir o reaparèixer.

El tractament no ofereix protecció ni immunitat contra futures infeccions.

En casos molt rars, la clamídia pot desaparèixer per si sola sense tractament. No obstant això, en la majoria dels casos, si no es tracta, la infecció pot causar complicacions greus com:

• Malaltia inflamatòria pèlvica (MIP): una inflamació a la pelvis que pot danyar els òrgans reproductors, provocant dolor pèlvic crònic, infertilitat i altres problemes de salut.
• Embaràs ectòpic: la clamídia augmenta el risc d’embaràs ectòpic, que es produeix fora de l’úter i pot ser potencialment mortal.
• Epididimitis: pot causar inflamació dolorosa de l’epidídim (el conducte que connecta els testicles amb els conductes deferents), així com prostatitis, que provoca dolor i inflamació a la zona genital.
• Artritis reactiva: la clamídia també pot desencadenar una forma d’artritis caracteritzada per la inflamació de les articulacions, els ulls i els genitals.

En resum, encara que en casos molt rars la clamídia pot desaparèixer per si sola, el més comú és que, si no es tracta, causi complicacions greus com dolor crònic, infertilitat, embaràs ectòpic o problemes genitals. Per això, és important fer-se la prova i tractar-la a temps.

El risc d’infecció es pot reduir de manera significativa implementant diverses mesures, com ara:

• Ús correcte del preservatiu: utilitzar condons de làtex o poliuretà en les relacions sexuals, tant vaginals com anals i orals, redueix significativament el risc de contreure clamídia i altres infeccions de transmissió sexual (ITS).
• A més del preservatiu, es poden utilitzar barreres bucals com el dental dam. El dental dam és una làmina fina i flexible de làtex o poliuretà que es col·loca sobre la zona genital o anal durant el sexe oral per prevenir la transmissió d’ITS, inclosa la clamídia. Si no es disposa d’un dental dam, es pot fer servir un condó tallat, que funciona de manera similar, o una pel·lícula de làtex o poliuretà (disponible en algunes botigues o com a material mèdic). També es pot emprar una pel·lícula de plàstic o embolcall de plàstic, tot i que aquesta opció no és tan segura ni efectiva com les anteriors.
• Evitar compartir joguines sexuals sense la neteja adequada: si s’utilitzen joguines sexuals, s’han de netejar correctament entre un ús i un altre, i si es comparteixen, és important fer servir preservatius sobre elles.
• Comunicar-se amb la parella: parlar obertament sobre l’historial sexual, les proves d’ITS i les pràctiques sexuals que es volen realitzar pot ajudar a prendre decisions informades sobre la protecció adequada. Això permet acordar les millors mesures per reduir el risc d’infecció i assegurar-se que les persones se sentin còmodes i segures.
• És recomanable rentar-se bé les mans després de manipular preservatius usats, joguines sexuals o després de mantenir relacions sexuals. Això ajuda a eliminar qualsevol bacteri o fluid corporal que pugui haver quedat a les mans, reduint el risc d’ITS i altres infeccions. A més, és important assegurar-se de rentar-se les mans amb aigua i sabó durant almenys 20 segons, especialment si s’ha tocat la zona genital o anal, per garantir una higiene adequada.
• Realitzar-se proves regularment: especialment si es tenen relacions sexuals sense protecció o amb múltiples parelles. Les proves periòdiques permeten detectar la infecció a temps, tractar-la abans que causi complicacions i trencar la cadena de transmissió.

En resum, la prevenció de la clamídia requereix una combinació de mesures, com l’ús adequat de preservatius i barreres bucals, la higiene correcta, la neteja de joguines sexuals, la comunicació amb la parella i la realització de proves periòdiques. Adoptar aquestes pràctiques de manera constant ajuda a reduir significativament el risc d’infecció i a prevenir-ne la transmissió.

La DoxyPEP (profilaxi posterior a l’exposició amb doxiciclina) és un tractament preventiu amb antibiòtics que es pren després d’una possible exposició al risc de contraure clamídia, com una relació sexual sense protecció.

El tractament consisteix generalment en una dosi única de 200 mg de doxiciclina, que s’ha de prendre dins les 24 a 72 hores posteriors a l’exposició. La doxiciclina actua eliminant la bactèria Chlamydia trachomatis abans que es propagui pel cos i causi una infecció.

La DoxyPEP es recomana especialment per a persones amb alt risc d’ITS, com ara homes que tenen sexe amb homes (HSH) i persones amb múltiples parelles sexuals.

És efectiva per prevenir la clamídia i la gonorrea, però no protegeix contra el VIH ni altres ITS.

Per accedir a la DoxyPEP, es recomana consultar un especialista que avaluï si el tractament és necessari i proporcioni la recepta, ja que no s’ha d’utilitzar sense la supervisió mèdica adequada.

Sí, les persones amb clamídia poden tenir un risc més alt de contraure el VIH. Això es deu a diversos factors:

1. Inflamació i dany a les mucoses

La clamídia pot causar inflamació als genitals, l’anus o la gola, provocant petites fissures o ferides que faciliten l’entrada del VIH en cas d’exposició.

2. Augment de cèl·lules diana per al VIH

La resposta inflamatòria a la clamídia atreu cèl·lules immunitàries com els macròfags i els limfòcits CD4, que són les principals cèl·lules que el VIH infecta, facilitant la seva transmissió.

3. Associació amb altres ITS

La clamídia sovint coexisteix amb altres infeccions de transmissió sexual (ITS) com la gonorrea o la sífilis, fet que augmenta el risc d’adquirir el VIH.

4. Major risc en homes que tenen sexe amb homes (HSH)

La clamídia rectal és freqüent en HSH i pot causar proctitis (inflamació del recte), incrementant el risc de transmissió del VIH en relacions sexuals anals sense protecció.

5. Infecció asimptomàtica i transmissió inadvertida

Moltes persones amb clamídia no presenten símptomes, fet que pot prolongar la infecció sense tractament i augmentar el risc d’exposició al VIH.

Prevenció

Per reduir el risc de contraure el VIH en persones amb clamídia, és important:

• Fer-se proves regulars per detectar clamídia, altres ITS i VIH.
• Rebre tractament antibiòtic al més aviat possible en cas d’infecció.
• Utilitzar preservatius per prevenir la transmissió d’ITS.
• Considerar l’ús de la PrEP (profilaxi preexposició) en persones amb més risc d’exposició al VIH.

En conclusió, la clamídia pot augmentar el risc d’adquirir el VIH a causa de la inflamació, les lesions a les mucoses i la presència d’altres ITS. Un diagnòstic precoç i un tractament adequat són fonamentals per reduir aquest risc i protegir la salut sexual.

Tot i que la clamídia pot afectar qualsevol persona, les persones amb el VIH (PVIH) poden experimentar infeccions més persistents i un risc més alt de complicacions. Un sistema immunitari debilitat pot dificultar l’eliminació del bacteri, augmentant les probabilitats de recurrència i problemes en la salut reproductiva i general.

Principals punts de relació

1. Major risc d’infeccions persistents i recurrents

En persones amb VIH, la clamídia pot ser més difícil d’eliminar i pot durar més temps si no es tracta adequadament. Això pot provocar inflamació crònica i augmentar el risc d’adquirir altres ITS com la gonorrea o el Mycoplasma genitalium.

2. Major vulnerabilitat a complicacions

En persones amb VIH amb úter, la clamídia no tractada pot augmentar el risc de malaltia inflamatòria pèlvica (MIP), que pot derivar en infertilitat, dolor pèlvic crònic i embarassos ectòpics.

En persones amb VIH i epidídim, pot provocar epididimitis (inflamació de l’epidídim), uretritis crònica o afectar la fertilitat.

La clamídia pot causar artritis reactiva, una inflamació articular més freqüent en persones immunodeprimides.

3. Augment del risc de transmissió del VIH

Una coinfecció amb clamídia pot augmentar la càrrega viral en els fluids genitals i rectals, incrementant el risc de transmissió del VIH a les parelles sexuals.

Si la persona amb VIH té càrrega viral indetectable, el risc de transmissió del VIH continua sent extremadament baix.

No obstant això, la clamídia pot facilitar l’adquisició del VIH en persones no tractades o amb càrrega viral detectable.

4. Possibles resistències als antibiòtics

Tot i que la clamídia encara respon als antibiòtics habituals, en persones amb coinfecció per VIH poden aparèixer casos amb menor eficàcia del tractament, fent necessari un seguiment més estricte.

En resum

Les persones amb VIH tenen un major risc de patir infeccions persistents i recurrents per clamídia, amb complicacions greus com la malaltia inflamatòria pèlvica o la epididimitis. A més, la inflamació provocada per la clamídia pot augmentar la transmissió del VIH. Per això, és fonamental un diagnòstic precoç, un tractament adequat i un seguiment mèdic regular per reduir el seu impacte en la salut.